dimarts, 19 de maig de 2009

1ª PART: CONFERÈNCIA SOBRE "LA VIOLÈNCIA"





VIOLÈNCIA, VIOLÈNCIA SEXUAL I RESPOSTA DEL SUBJECTE
JOSEP MOYA OLLÉ. Cerdanyola. Maig de 2009

INTRODUCCIÓ
En primer lloc, vull agrair a l’organització que m’hagi convidat a fer la conferència de cloenda d’aquesta excel·lent jornada. Tanmateix, com es pot comprovar, un accident m’ha impedit estar in praesentia, i és per això que li vaig demanar a la meva amiga i excel·lent professional, Sandra Larruy, amb qui tinc el plaer de compartir diversos espais de reflexió clínica centrada en la infancia i l’adolescència, que actués en representació meva i fes la lectura del text. Aixa doncs, jo he escrit el text i ella hi posarà la seva ponderada veu.
En segon lloc vull advertir que he escrit aquest text sense fer concesions a la galeria, és a dir, que no és un text amable, d’aquells que tenen un final feliç, per dir-ho amb termes televisius, no és un text que guanyi índex d’audiència. Però aquí l’audiència és d’una altra naturalesa, no és una audiència a la que s’hagi de complaure, sinó que l’ànim que ens convoca és el de reflexionar críticament. El tema del que vull parlar és el de la violència, pura i crudament. I, d’una manera particular, el de la violència sexual que pateix la infància. Començarè per un fragment d’un text que m’ha impactat intensament.
UNOS CHICOS QUE SÓLO SE DIVERTIAN
Dragoljub Kunarac, Radomir Kovac y Zoran Vukovic – serbios bosnios de la ciudad de Foça, en la República Serbia – fueron los primeros hombres en la historia legal de Europa condenados por crímenes contra la humanidad por delitos sexuales: por las violaciones masivas, así como torturas, esclavización y otros delitos contra la dignidad humana que infligieron a mujeres bosnias musulmanas. El 22 de febrero de 2002, en el Tribunal Penal internacional de la Haya, fueron condenados a veintiocho, veinte y doce años de cárcel respectivamente. Seis meses después, tras la apelación, las sentencias fueron confirmadas.
...Aquella mujer acudió al tribunal como testigo del caso de Dragoljub Kunarac, Radomir Kovac y Zoran Vukovic – el aso Foça – pero cuando le llegó el turno, no pudo hablar. Estaba sentada frente a Kovac, el hombre que había violado a su hija, la había hecho prisionera y finalmente la había vendido a un soldado montenegrino por unos doscientos marcos alemanes. Había visto por última vez a su hija subiendo a un autobús que se llevaba a gente fuera de Foça. Pasaron diez años, la guerra terminó, pero su hija no volvió nunca. Ahora, la mujer miraba a Kovac, pero no le salían las palabras. Era como si alguien le estuviera apretando la garganta. Lo intentaba, era fácil ver que hacía grandes esfuerzos por hablar, pero sólo le salía un levísimo sonido"
Així comença el cinquè capítol del llibre No matarían ni una mosca, escrit per Slavenka Drakulic, i traduït per la nostra excel·lent escriptora Isabel Núñez. El llibre descriu l’horror que va afectar les vides de milers de persones durant la guerra de Bòsnia, una guerra que va tenir lloc en l’antiga Ioguslavia, durant el període de 1991 a 1995, és a dir, en una època recent i en una regió al costat de casa nostra. Cal advertir que es va tractar d’una guerra total, un genocidi, en el que la violació fou un arma de guerra, una estratègia que tenia per objectiu aniquilar no solament persones sinò la dignitat d’un poble. I, moltes d’aquelles horroroses violacions, les varen cometre homes "normals", homes que, abans de la guerra, eren considerats ciutadans honorables, respectables; però, a més, moltes de les víctimes d’aquelles violacions foren noies menors d’edat. I, mentre tot allò succeïa, Europa, la respectable Europa, la vella i bella Europa, mirava cap un altre cantò.
Sovint estem acostumats a pensar que l’horror, la masacre, la degradació més absoluta, succeixen a molts kilòmetres de distància, ben lluny de les nostres agradables llars. Sovint tendim a pensar que els horrors són protagonitzats per personatges tenebrosos, criminals, potser malalts mentals. Tendim a considerar que l’holocaust fou obra d’un necrofílic anomenat Adolf Hitler, però, massa sovint, també, oblidem que, com ens recorda Isabel Núñez, una guerra no solament es fa amb uns quants criminals. Es fa necessària la complicitat o el silendi de tota una societat.
Exacte! La complicitat de tota o una gran part de la societat. Vull recordar, a més, que tota aquella tragèdia no fou aturada fins que els EEUU varen decidir intervenir. Un cop més, la vella Europa, ara amb v baixa, no havia estat capaç d’actuar, de posar fi a una tragèdia que posava al descobert el cantò més fosc i tenebrós de la naturalesa humana. Cal dir-ho amb claredat, i sense embuts: La violència i la crueltat poden fer acte de presència en qualsevol lloc, no hi ha garanties, no hi ha vacunes. Ho repeteixo, l’holocaust va tenir lloc en un dels països més cultes d’Europa, la pàtria de Schiler, de Brahms, de Wagner, de Thomas Mann.
Però, seguim amb el text de Drakulic.
"La niña A.B. tenía doce años cuando la hizo prisionera Kovac, un hombre de cuarenta y pico. Recuerdo muy bien cuando mi hija tenía doce. Acababa de tener por primera vez el período, llevaba gafas y zapatos planos, y no la dejábamos ir al cine sola. Era una niña, como A.B. Y Kovac no era sólo un violador; también era un pederasta.
....Tal vez para ella (la madre) también fuese importante contar su historia después de tantos años, sacarla, aunque al final, lo único que pudiera expresar fuera aquel sonido.
...Desde luego, Kovac no se impresionó al oirla llorar. Ni movió ni cambió la expresión de su rostro. Tal vez ni siquiera oía aquel ruido; parecía como si lo que estaba ocurriendo en la sala no le preocupara mucho. Y el contraste entre la madre que lloraba y la indiferencia de Kovac resumían aquel juicio: desde el punto de vista de la defensa, era un obvio malentendido.
Kovac no mostraba ningún signo de remordimiento.
Al final del capítol, Slavenka Drakulic es fa una pregunta inevitable:
"De haber conocido a cualquiera de esos tres hombres antes de la guerra, nadie habría dicho que fueran particularmente violentos. No parecían distintos de los demás hombres, sólo tres tipos que frecuentaban los bares locales. Luego llegó la guerra y ahora se había acabado. Y de pronto, te enterabas de que estaban en la cárcel. Leías en los periódicos lo que habían hecho y te preguntabas si era posible. ¿Pueden los hombres normales hacer algo así? No, no podía ser. Parecían tan normales. Buscabas algún signo claro de perversidad, algo que te ayudase a identificarlos como criminales"
Slavenka, i potser molts de nosaltres, ens podríem preguntar si les guerres converteixen a homes ordinaris en criminals, ja sigui per oportunisme, per por o, pitjor encara, per convicció. Sí, convicció, perquè es necessita molt més que por per explicar un acte criminal. La por no genera actes criminals, la convicció, i no diguem ja la certesa, sí. La resposta a la por és la fugida, el pànic, o la immobilització, però no el crim i menys si aquest es comès de manera sistemàtica i sense que comporti un particular estat emocional.
Aquest últim requereix una breu reflexió. En un altre capítol del llibre de Slavenka Drakulic, el que tracta el cas de Goran Jelisic, i que dóna precisament títol al llibre, No matarían una mosca, es narren les atrocitats comeses per aquell individu, nascut l’any 1968, l’any de la revolta dels estudiants de París i d’altres ciutats europees i americanes. Jelisic pertanyia a una generació que havia crescut saludable, que no havia patit cap guerra ni cap posguerra, que escoltava la música de U2 i Madonna. Era un noi que, abans de la guerra, es dedicava a pescar, ballar amb noies i beure cervesa. Però, un cop va esclatar la guerra, va actuar com botxí voluntari i va assassinar a sang freda molts presoners. El tribunal internacional va sol·licitar la peritació de dos psiquiatres els quals varen diagnosticar que Jelisic tenia una personalitat antisocial, narcisista, immadura i amb afany de reconeixement. També tenia una personalitat borderline, límit. Curiosament, o no tant curiosament, de la descripció que ens fa la Sra. Drakulic no es pot inferir que fos un antisocial ni una personalitat límit. Cap dels seus trets previs de personalitat forma part de la definició ni de la personalitat antisocial ni de la personalitat límit. No obstant, aquell tranquil pescador es va transformar en un criminal, un voluntari que descarregava la seva pistola amb la més absoluta tranquil·litat.
Es preguntaran, potser, en aquest punt de l’exposició, perquè m’he entretingut tant en el que ens explica la Sra. Slavenka Drakulic. La resposta és senzilla. Per sostenir la tesi de què la violència forma part de la naturalesa humana, i que de cap manera es pot vincular o adscriure a personalitats criminals per se.
Ara bé, implica això que la violència ens amenaça a cada cantonada? Que pot aparèixer en qualsevol de nosaltres? I que qualsevol de nosaltres pot convertir-se de sobte en un ésser violent, criminal, violador?
Respondre aquests interrogants no és fàcil. Però potser ens sigui útil recórrer a alguns conceptes creats no fa gaire temps, concretament en la segona meitat del segle passat.
LA BANALITZACIÓ DEL MAL
El concepte de banalització del mal fou creat per Hanna Arendt en el seu llibre Eichmann a Jerusalem
Les societats actuals mostren una tendència generalitzada a banalitzar-ho tot, el sexe, el temps, la diversió, la política, la religió, la vida, la mort, i també el mal. Què vol dir banalitzar el mal? Vol dir no sentir-lo, no sentir la responsabilitat de les atrocitats comeses, pitjor encara, no sentir, no significar-les com tals atrocitats. A la pel·lícula La llista de Schindler, hi ha una escena en la que el comandant del camp de concentració, personatge interpretat per Ralph Fiennes, està esmorzant en una terrassa del camp. De sobte, observa que un dels pressoners jueus no treballa amb prou energia. Llavors, agafa la seva pistola i li dispara un tret. Acte seguit, segueix prenent el seu cafè. Escenes com la de la pel·lícula de Steven Speilberg, es repeteixen cada dia i no sempre lluny de nosaltres. Què podríem dir, per citar un exemple conegut per tots, de la dona cremada en un caixer d’un barri de Barcelona. No pretenien assassinar-la, però la van cremar. Tenien assolit que havien comès un crim? Varen pensar en algun moment en les conseqüències del seu acte? Varen plantejar-se el patiment inflingit? Els medis de comunicació es van fer ressò de la tragèdia, però, han reparat en què aquella senyora, la víctima, no tenia nom? En la major part de les ocasions, els medis es varen referir a ella com "la indigent", la "mendiga".
Inclús s’ha publicat un llibre que porta per títol La noche que quemaron a la mendiga. Recentment, els telenotícies ens han mostrat una roda de premsa en la qual uns nens li pregunten a un jugador del Reial Madrid si li donarà una cosa a un determinat jugador del Barça. Tothom es va posar a riure! No oblidem que el comentari feia referència a un seriós incident en el que l’esmentat jugador havia propinat una brutal cossa a un jugador contrari, havia insultat l’ àrbrit i donat un cop de puny a un altre jugador contrari.
La violència convertida en un objecte mediàtic, en un factor que augmenta els nivells d’audiència. Quantes vegades les televisions varen emetre les imatges d’un individu que colpejava i humiliava una noia "sudamericana" en un tren?
És més, la clínica ens situa davant d’individus – menors d’edat – que expliquen determinats actes violents sense que això els generi cap mena de malestar. No solament això, sense que siguin significats com actes violents.
Un filòsof de casa nostra, Norbert Bilbeny, explica a El idiota moral, que el mal del nostre temps té un mòbil fonamental en una conducta que no apareix en la relació amb altres mals: la ignorància (necedad). Però, en la ignorància, segueix Bilbeny, no es troba encara la causa del mal del nostre temps. Molt més que un conjurament dels ignorants (La conjura de los necios), el que cal témer és un conjurament dels dotats amb un bon nivell intel·lectual, i especialment quan es comporten en l’ètic amb la mateixa insensibilitat que l’ignorant. El mal del nostre temps té la seva causa en l’apatia moral d’individus intel·ligents. L’assassí de masses, és un idiota moral. (Bilbeny, 1993, pag: 21).
I és precisament aquest idiota moral l’agent del mal banal. Però, en què consisteix aquesta banalització del mal? Bilbeny ens explica que en la banalització del mal hi ha una absència de sentiment de culpa però que aquesta no és tant el resultat d’una renuncia com la mostra d’un estat invariable per a tots aquells que abans, i en el fons, han prescindit de l’ús del pensament. La manca de culpabilització en el mal banal no és ja l’esforç de qui encara sent la contradicció, sinó el signe inevitable d’aquell que no poseeix aquest sentiment, simplement per la manca d’exercici del pensament.
Bilbeny afegeix que hi ha una diferencia entre el subjecte pervers i l’idiota moral. Així, mentre que el pervers, exerceix el pensament o s’esforça per no fer-ho, l’idiota moral mai es planteja admetre o rebutjar aquest exercici, i no per això, se’l considera menys responsable del que fa, perquè està facultat, amb tot, per usar el pensament. És l’absència de deliberació el que marca la frontera entre la banalitat i la perversitat del mal.
Per deixar d’escoltar la consciencia el que un individu ha de fer, amb suport social o sense, és deixar de practicar aquest diàleg solitari i silenciós que anomenem pensar. En resum, l’idiota moral no sent el mal que ha fet, la seva humanitat està trencada i això no li permet reconèixer la condició d’éssers humans a unes persones amb les quals ha pogut conviure pacíficament fins el punt de compartir taula un diumenge al migdia. Aquest és l’aspecte més tenebrós de l’assumpte. Que l’idiota moral és algú que, d’entrada, es presenta com un bon xicot o xicota, però que, donada una certa conjuntura, es pot convertir en un malvat sense escrúpols.
Doncs, vet aquí un dels aspectes més rellevants per a la qüestió que ens ocupa. Molt sovint, les agressions sexuals, tant a menors com a adults, es donen en contextos de banalització del mal, contextos en els quals, els agressors banalitzen la significació dels seus actes delictius i poden mostrar-se sorpresos quan són acusats i condemnats.









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada