dijous, 21 de maig de 2009

2ª PART: CONFERÈNCIA SOBRE "LA VIOLÈNCIA"


Josep Moya

LA VIOLÈNCIA SEXUAL EN LA INFÀNCIA
La violència sexual exercida sobre nens i nenes és una constant al llarg de la història. Lloyd de Mause, en la seva Historia de la Infancia (1991), explica que ja en la Grècia i Roma clàssiques el nen vivia els seus primers anys en un ambient de manipulació sexual. No era infreqüent, assenyala Mause, que els joves fossin utilitzats com objectes sexuals per persones adultes. La forma concreta i la freqüència de l’esmentada utilització variaven segons les regions i les èpoques. A Creta i Beocia, eren comuns els matrimonis entre pederastes. Els abusos eren menys freqüents entre els nois romans de l’aristocràcia, però la utilització dels nens amb finalitats sexuals era visible en alguna forma a tot arreu. A Atenes es podia contractar l’ús d’un servei de lloguer de nois. Mause considera que és molt probable que pedagogs i mestres abusessin sexualment dels nens més petits en tots els períodes de l’Antiguitat. Així, Quintilià, després de molts anys de pràctica docent a Roma, advertia els pares contra la freqüència dels abusos sexuals per part dels mestres.
D’altra banda, Esquines cita algunes lleis d’Atenes amb les quals s’intentava limitar els atacs sexuals de que eren objecte els escolars. Així, un dels consells que es donaven era el de prohibir els mestres que obrissin l’escola o al professor de gimnàstica el gimnàs, abans de la sortida del sol, i els obligava a tancar abans de la posta de sol.
Un altre autor, Petroni, descrivia els adults palpant el "petit instrument immadur" dels nois, i el seu relat sobre la violació d’una nena de set anys, amb una llarga filera de dones que picaven de mans al voltant del fet, fa pensar que les dones no deixaven de tenir un paper en aquells actes.
L’edat mitjana no va comportar canvis substancials en l’afer dels abusos sexuals als infants. Així, al manteniment de la prostitució infantil
se li va afegir la pràctica de la Prima notte, consistent en la violació de les nenes-dones recent casades per part del senyor de les terres en que residien.
Es tractava del conegut dret de pernada, que s’exercia tant sobre homes com dones i nens, encara que aquests últims eren els dos grups més afectats com norma habitual. Això, solia ser generalitzat a casi tots els estaments socials.
D’altra banda, el cristianisme va introduir un concepte nou: la innocència del nen. Al llarg de tota l’Edat Mitjana, els cristians varen reforçar la idea que els nens ignoraven completament tota noció de plaer i de dolor. Però, com assenyalà Mause, aquesta pressuposició d’innocència i immunitat a la corrupció era un argument defensiu emprat freqüentment per aquells que abusaven dels infants per tal de no reconèixer que els feien mal amb els seus actes.
Fent un salt en el temps ens plantem en el segle XIX. Fou a mitjans d’aquest segle que diversos autors francesos foren els primers en ocupar-se del tema dels abusos sexuals en la infància. Així, els anys 1856 i 1862, Adolphe Toulmouche va publicar dos articles sobre atemptats al pudor i violacions de nens i joves. Uns anys més tard, un altre autor francés, August Tardieu, va publicar diversos articles sobre el tema. S’iniciava així, l’estudi mèdic-psiquiàtric dels abusos sexuals en la infància.
Entrant en el segle XX, es té que l’abús sexual en la infància no és infreqüent i la seva prevalença és major del que se suposa habitualment. En estudis fets als EEUU, es va observar que entre el 10 i el 25% de les nenes havia estat víctima d’abús sexual abans dels 18 anys (Fergusson, 1996). Altres estudis assenyalen que fins un 34% de les dones havia patit abús sexual abans dels 18 anys.
En l’estat espanyol, López i cols (1994) varen estudiar la prevalença de l’abús sexual en una mostra representativa de població espanyola, formada per 2000 persones, d’edats entre els 18 i els 60 anys. Els resultats foren que un 19% havia patit abusos sexuals en la infància.
Un aspecte rellevant en el període actual és el referent als escenaris en els que es produeixen els abusos sexuals. Així, als escenaris familiars (pares-filles, mares-fills, avis-nets, germans, cosins, etc.) s’han d’afegir els escenaris vinculats a guarderies i escoles. En aquelles, els abusos sexuals es caracteritzen per tenir un major nombre de víctimes, anar acompanyats de penetració, ús de pornografía, abusos ritualistes i, també, forçar els nens a tenir relacions sexuals entre ells així com una major implicació de les dones com autores dels abusos.
Per tant, és clar que el problema dels abusos sexuals en la infància segueix sent un problema greu tant per la seva prevalença com per les seves conseqüències. Massa sovint, passen inadvertits o silenciats, i, també massa sovint, els perpetradors es comporten com autèntics idiotes morals, en la definició abans comentada.
Una notícia publicada en el diari El País, el dia 2 de maig, constitueix un exemple del que acabo de referir.
El titular de la notícia fou el següent:
"Dos jueces defienden al abusador de una menor por venir de la selva".
La notícia donava compte d’una decisió judicial segons la qual, R.R., de 26 anys, fou condemnat a dos anys de pressó per haver mantingut relacions sexuals amb una menor d’11 anys. Les relacions foren consentides, tal com informa la notícia. Es trobaven un o dos cops al mes, i mantenien relacions sexuals consentides, amb penetració. El processat coneixia perfectament l’edat de la menor, però desconeixia que aquell acte poguès ser delictiu". Així ho recollia la sentència de l’Audiència de València.
La notícia aclara que els fets no foren objecte de discussió: els abusos sexuals continuats per part d’un adult de 23 anys a una menor d’11 varen existir. Tampoc estava en discussió que la família de la menor no ho va saber fins que ella es va escapulir de casa quan va creure que estava embarassada.
El que sí va ser objecte de discussió fou la gravetat dels fets. Per a l’Audiència Provincial de València i pel Tribunal Suprem (el ministeri públic va recórrer la sentència), el fet que R.R. haguès arribat a Espanya set anys abans, des d’una zona de la selva equatoriana en l’entorn de la qual era presumptament habitual tenir relacions sexuals amb menors fou suficient per imposar-li una pena que l’ha lliurat de la pressó.
Ambdós tribunals varen estimar el que tècnicament es defineix com "error de prohibició vencible". No savia que allò que estava fent era un delicte. És més, dos magistrats varen tipificar l’error "d’invencible", i varen demanar l’absolució del senyor R.R. , argumentant que no s’havia tingut en compte el principi de "in dubto pro reo" (en cas de dubte, a favor de l’acusat).
Com factors determinants pels magistrats, es varen argüir els següents:
Que no es coneixia exactament la data de naixement de la nena;
que es desconeixia quan el processat va sortir de la selva, si ho va fer directament a una ciutat d’Equador o directament a Espanya.
Això tindria rellevància en tant substancia la percepció dels fets que R. Tenia de la realitat en la que participava.
Fins aquí, els arguments dels magistrats. Però, cal conèixer també els arguments del Ministeri Fiscal.
En primer lloc, el fiscal va fixar l’edat de la menor a l’inici de les relacions sexuals en 11 anys i 8 mesos. A més, considera que sens dube és un delicte continuat d’abús sexual i d’inducció a l’abandonament de la llar familiar. Peró, encara més, R. Es va formar i educar a Espanya i, per tant, no pot sostenir-se la ignorància sobre el delicte que cometia. D’altra banda, la legislació civil i penal d’Equador és tant o més restrictiva en matèria de menors com l’espanyola, arribant a calificar de violació un accés carnal complet amb una menor de 12 anys.
Ens trobem, doncs, davant, un cop més, d’un acte de banalització del mal, d’idiotisme moral. L’individu en qüestió "no sabia que allò que feia era un delicte", al cap i a la fi, havia sortit de la selva equatoriana i, malgrat portar ja 7 anys a Espanya desconeixia que els actes que cometia eren delictius. Argument curiós ja que és per tothom conegut que "el desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment".
Quantes vegades ens trobem amb arguments similars: Pobret, se l’ha de perdonar perquè no sabia què feia. Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan, foren les paraules de Jesús referint-se als seus acusadors i executors. Hans Magnus Enzensberger, en el seu llibre Perspectivas de guerra civil (1994) ens diu que en l’ocàs de la socialdemocràcia ha tornar a véncer Rousseau.
"Quienes se erigen en tutores de las ovejas descarriadas, las exculpan con desmesurada benevolencia de toda responsabilidad por sus actos violentos. La culpa jamás la tiene el criminal, siempre el entorno: el hogar paterno, la sociedad, el consumismo, los medios audiovisuales, los malos ejemplos"
(Enzensberger, 1994, pag: 35)
I nosaltres podríem afegir a aquest breu llistat els desequilibris en els sistemes dels neurotransmissors, potser la serotonina, o la dopamina, o una manca d’entesa entre les dues, o bé una alteració en el sistema límbic o un excés de testosterona, o qui sap.
LA RESPOSTA DEL SUBJECTE
La banalització del mal, l’idiotisme moral, l’apatia moral o el mal com espectacle televisiu, constitueixen veritables lacres de la nostra societat. Ens hem mantingut impassibles davant tragèdies com Bòsnia, Somàlia, Congo, Darfur o Guantánamo. Mirem massa sovint cap una altra direcció i, sense advertir-ho, també nosaltres ens convertim en cómplices silenciosos de successos execrables.
Els abusos sexuals i les violacions són fenòmens execrables, més encara quan les víctimes són els menors d’edat, els nens i les nenes. No podem mirar cap una altra direcció, no podem apuntar-nos al prejudici de què en general no són més que fantasies. No!, no són fantasies, aquestes solen manifestar-se de maneres molt diferents, i els professionals que ens dediquem a la infància ho sabem molt bé.
No hem d’esperar una resposta del subjecte en termes estereotipats, com si tot s’haguès d’amoldar als criteris del famós trastorn per estrés postraumàtic, un concepte inventat pels psiquiatres nordamericans arran dels problemes que plantejaven els veterans de la guerra del Vietnam. Cal recordar que aquest concepte fou introduït l’any 1980, any de la publicació del DSM III; data en la que l’homosexualitat va deixar de ser considerada un trastorn mental.
Les conseqüències emocionals dels abusos sexuals poden ser molt diverses, no hi ha un quadre clínic específic. Així, en l’edat escolar, les víctimes d’abusos sexuals poden presentar problemes de tipus depressiu però també reaccions agressives i desordres importants del comportament. També es poden presentar pors, malsons, reaccions d’hiperactivitat, problemes cognitius, i diversos tipus de neurosis. És a dir, res específic, res que es pugui interpretar en termes de correspondència biunivoca entre la causa i la resposta del subjecte. Com ens indica Joël Dor (1988), no és possible establir rigurosament cap determinant fix entre la índole de les causes i la dels efectes. Què ens indica això? Ens indica que enfront d’una determinada situació traumática, el subjecte pot respondre de diverses maneres, i que aquestes mai estan desconnectades de les trajectóries i avatars específics de cada subjecte.
En aquest sentit, la meva proposta no va en la línia d’una escolta protocolitzada; no va en la línia d’aquella professional que, en el seu primer encontre amb una pacient angoixada, que pretenia explicar el que li succeïa, li va donar com resposta: "senyora, no m’expliqui la seva vida, vostè limiti’s a respondre les preguntes del qüestionari". Els nens i nenes que han sigut víctimes d’abusos sexuals han de ser escoltats, sense prejudicis, però considerant també els seus propis recursos i considerant també que cada subjecte necessita el seu temps per formular una demanda d’ajut. Sovint, cal un temps per construir una demanda, en ocasions, un símptoma. Sense símptoma no hi ha demanda, i sense demanda no hi ha intervenció possible. Ara bé, en els cas dels nens/nenes i adolescents, no és infreqüent que un malestar inespecífic, difús, imprecís o un desordre del comportament precedeixin durant molt temps a la constitució d’un símptoma. Un problema de comportament o una disfunció en termes de manca de rendiment acadèmic – com a resposta a un abús sexual - poden ser motiu de preocupació per part dels adults (mares, pares, tutors, docents) però no per part del menor o la menor. Es fa precís, doncs, crear les condicions que permetin generar una demanda, la qual cosa comporta que el menor o la menor puguin subjectivar el seu malestar i fer-se’n càrrec. Això és ser responsable, és fer-se càrrec del que li passa i de les seves conseqüències.
Responsabilitat del subjecte víctima en tant pot fer-se càrrec del seu malestar i pot parlar-ne; però també responsabilitat del professional, en tant s’ha de fer càrrec de l’escolta particular de l’infant, sense pretendre que tot encaixi segons unes línies pre-estabelrtes. Finalment, també responsabilitat de la societat davant un problema que malgrat els avenços socials encara està present entre nosaltres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada