dimarts, 16 de juny de 2009

La identificació al llarg de la cura.



Ramon Miralpeix (Octubre 2002)
miralpeix@ya.com


I Introducció



No es tracta d’un seguiment diacrònic del terme al llarg de l’obra de Freud , i Lacan especialment, i d’altres autors; més aviat, havent fet aquest seguiment, partiré d’unes quantes historietes que tenia al cap, fragments clínics on la qüestió de la identificació hi era tocada. I una mena d’anhel amagat, que era, de totes totes, tocar la qüestió del símptoma al final de l’anàlisi.
Aleshores, en el que diré, hi haurà en que n’hauré extret de les meves lectures i de la pròpia experiència com analista (això implica el que he extret de la meva experiència com a analitzant), i provaré de mostrar amb els exemples allò amb què ens trobem a la clínica.



II Què diem quan parlem d’identificació?



No és pas clar que amb aquest terme puguem tenir tots la mateixa idea del que diem. No fa massa, un jove en plena crisi existencial deia en sessió: “el problema és que no sé qui sóc, no sé què sóc”. Tenim doncs ja una primera presentació de la qüestió de la identificació sota forma d’aquesta primera tensió en el mateix terme entre aquest qui sóc i aquest què sóc, oposició que posa l’èmfasi respectivament en l’objecte i en el subjecte, i que evoca el que apuntava Freud com la via oberta, el passatge establert entre la relació d’objecte i la identificació *[1].



De fet, aquestes preguntes –recordo la xerrada de Miquel Morey en la presentació de la revista de l’AePCL on dèia que si eren importants les primeres preguntes, ho eren més les segones... i les terceres- n’inclouen d’altres, p.e. “què sóc per a qui?” o “qui diu qui sóc?”, amb l’ambigüitat que amaga aquesta darrera pregunta respecte els subjectes en joc del “qui es que diu qui sóc?”: qui m’anomena per una banda i el trencament del subjecte que sóc dient-me.



Per altra banda, i no del tot deslligat d’aquest binomi “qui-què sóc?” en tenim un altre, en el nivell del concepte *[2]: d’entrada pensem en la identificació com “la més primarenca exteriorització d’un lligam afectiu amb una altra persona”, és a dir, d’entrada es pensa en l’altre, en “com l’altre”; però per altra part, i no només en l’àmbit analític, la identificació ens remet a la identitat: aquí ens podem moure per la banda d’alguna cosa que certifica, verifica, que som qui som i no un altre, des del nom propi en el sentit comú del terme, passant per la infinitat de formes que la stat crea per “identificar”, DNI, NIF, codis d’accés... (exemples a internet o a l’informàtica, fa poc s'ha acomplert l’aniversari del codi de barres), fins el nom propi en el sentit analític del terme, que al final podríem definir com la identitat trobada en el símptoma. És a dir per una banda la identificació entesa com una modalitat de relació amb l’A – ja sigui en l’alienació a la imatge narcisista del cos com a unitat que ens vindria vehiculada per l’altre, ja sigui en l’alienació a l’A en tant que éssers parlants, en tant que atrapats per la demanda de l’A i en tant no podem pensar el desig sinó com a desig de l’A, (ja sigui en les tres modalitats d’identificació que descriu Freud ); i per l’altra banda la identitat com provinent de la marca de la diferència radical, de la unaritat, d’allò que definiria el que faria impossible ser presos per un altre (d’aquí el nom propi, la lletra, la “identiticació” –(d’identitat) si se’m permet aquest neologisme- en el propi símptoma de l’ésser parlant per la marca del seu gaudi, on confluiran en un final d’anàlisi aquells “qui sóc –què sóc”).



Una nova pregunta per seguir avançant: com s’expresa, com s’experimenta en la cura la qüestió de la identificació?; i aquesta pregunta formulada per banda d'allò amb què arriba l'analitzant: com les “identificacions”, els ideals, cauen, s’aixequen, canvien en el procés de destitució subjectiva, en els abordatges del/s fantasma/s, i en la identificació al símptoma, però també per la banda de la neurosi de transferència –en els termes de Freud -, és a dir, en el com es manega tota la qüestió de la relació analitzant-analista –relació que bascularà entre la identificació entesa en els tres models que proposa Freud: (a) com a pare, Altre que encarna l’Ideal del jo; b) com a objecte perdut introjectat -el camp on es posa sovint més de manifest, en un determinat moment del recorregut analític com un tret de l’analista és pres per l’analitzant- i c) com aquell el desig del qual és pres com a propi); entre la identificació a l’analista sota aquestes tres formes i la relació que prendrà l’analista com objecte causa que queda ben formulat en el discurs analític.



El camp es va fent més ample i més extens; tot i això, si volguéssim incloure tots els elements que formen el mapa que abasta el terme d’identificació, no podríem obviar tota la qüestió dels grups, la massa, i com la societat crea models identificatoris que promouen la inclusió/exclusió, (els discursos maniqueus dels polítics que maneguen les relacions internacionals –Bush/BinLaden- dels que maneguen les nacionals -Aznar/ETA- són una mostra de com no estarem mai protegits de la pendent destructora en què es fonamenta també la identificació), sense oblidar els símptomes que fan classe com l’anorèxia, la toxicomania o la ludopatia, on es fa patent la interacció entre la identificació i una determinada modalitat de relació objectal determinada en part pel paradigma cultural que ens és propi: el discurs capitalista. Dins d’aquesta dimensió tenim allò que ens toca directament a nosaltres com a col.lectiu ens “identifica”: ser psicoanalistes; ser analistes que pertanyen als fòrums del CL i a l’EPCL, i no de la IPA o de la AMP. Ja es veu que el programa és tan ample que haurem de limitar-nos a només alguns punts dels apuntats.



A més aquestes són línees que es creuen... i no tenim altra manera de parlar que paraula per paraula, i si bé és cert que hi ha maneres de mostrar una estructura en tota la seva simplicitat i complexitat, també a l’hora de parlar-ne no hi ha altra manera de fer-ho que parcialment, primer una cosa, després una altra... A més, si anem a les referències, i pensem que Lacan, p.e., va parlar de la identificació durant tota la seva obra (si un indexa a través de les obres digitalitzades aquest terme es troba amb un gruix tant gruixut que espanta), i que la qualifica,"per al pensament de l'analista, (com) una instància radical (Lacan Seminari XII 03.03.65) i que hi va dedicar tot un curs del seu seminari, entendrem fàcilment que el que jo pugui fer ara i aquí sigui només servir alguns aperitius que si fan venir la gana ja hauran acomplert el seu objectiu.





I si bé les referències Freudianes són menors, no vull deixar de mostrar com, fins poc abans de morir, Freud mostrava la seva preocupació per entendre els fenòmens que podem englobar dins del concepte d’identificació: en una nota del juliol del 38, ben aprop del moment de la seva mort, Freud deixa escrit, en una referència eminentment clínica: “Tenir i ser en el nen. El nen prefereix expressar la relació objectal per la id: "jo sóc l’objecte". El tenir és posterior, i torna a recaure en el ser una vegada perdut l’objecte. Model: el pit matern. El pit és una part de mi, jo sóc el pit. Més tard, només: jo el tinc, és a dir, jo no ho sóc...”



Seguim amb les preguntes: Per què és fonamental la qüestió de la identificació? Només cal recordar, com ho fa Lacan al Seminari 4, ”Les relacions d’objecte”, que tota relació d’objecte té com a fons la identificació amb ell (Classe 2), i que, per tant, la identificació és una funció més primitiva i més fonamental, en la mesura que comporta una elecció d’objecte (Classe 10). Freud ja havia assenyalat aquesta mena de pont entre l’elecció d’objecte i la identificació, aquesta mena d’ambivalència en la manera de relacionar-se el subjecte amb el món, de manera que l’objecte pot esdevenir objecte d’elecció o suport de la identificació.

a/ Punt de partida: el tret unari



El que planarà tota l’estona com a punt de referència principal del que diré, és el que pren Lacan en el seu Seminari sobre la Identificació, del 61-62 com a pal de paller pel seu desenvolupament: el tret unari, com anomena ell l’einziger Zug de Freud a Psicologia de les masses i anàlisi del Jo. La identificació (1921). El procediment lògic contempla els següents punts:



1.- el subjecte parteix de l’efecte significant. Efecte metonímic, metafòric? –no ho sabem encara-, i potser hi ha alguna cosa d’articulable abans d’aquests efectes, que ens permeti veure com apareix, com forma en un vincle, en una relació, la dependència del subjecte com a tal per relació al significant.(06-12-61). Tal vegada aquesta és una distinció primera entre signe i significant. (v p 50 del francès) (efecte significant: S1-->S2, metonímia i metàfora; 1— (S1 -->S2), l’ancoratge del subjecte a la cadena significant pel tret)



2.- tret unari com allò que com a tal és suport de la diferència.(13-12-61, p.61)[3]



3.- el tret unari com a figura desvelada de l’einziger Zug de la identificació de la 2ª classe, la regressiva, en tant que lligada a l’abandonament de l’objecte definit com estimat,... i en la que el jo (moi) copia ... un tret únic i parcial de la persona objectalitzada (13-12-61, p.62-3). Anant una mica més enllà, cal tenir present que si el tret unari surgeix de l’objecte, d’ell, d’aquest objecte, el tret unari en reté la seva unicitat (10-01-62 p.92)



4.- el tret-traç unari com a referència de la permanència del subjecte, en aquesta funció de bastó com a figura de l’un en tant que no és més que tret distinctiu, tret tant més distintiu com més esborrat en ell tot el que el distingeix fora de ser un tret... [(de tota manera) Aquest esborrament de les distincions qualitatives només ens serveix per captar la paradoxa de l’alteritat radical designada pel tret: després de tot no és massa important si cadascun dels trets d’assembla a l’altre. És aquí on resideix la funció d’alteritat]. (13-12-61 p.69)



5.- la seva funció –la del tret unari- és la d’assegurar a la repetició ...escapar a la identitat del seu etern retorn...(idem)



6.- el que vol dir “la incidència repetitiva en la formació de símptomes” és que el que es repeteix no és només allà a causa de la seva funció natural de signe –funció que és la de representar alguna cosa que d’aquesta manera seria actualitzada, sinó també per presentificar com aquesta acció ha esdevingut significant, perquè, en tant que el que és reprimit és un significant, aquest cicle de comportament real es presenta en el seu lloc. (id, p.70)



7.- el que es repeteix és sempre el mateix: la diferència, la distinció, la unicitat: Alguna cosa ha passat a l’origen, “tot el sistema del trauma”, que un cop passat, un cop produit, ( p.71)[4]



8.- el subjecte, doncs, és en l’entre-dos (no només en l’entre-dos significants S1--(S/)--S2)[5]: entre la individualitat radical, real de l’organisme aspirat per l”això parla” i el subjecte identificable al mateix joc significant; entre la immanència vital sovint confosa amb la funció de la pulsió i els efectes idealitzants de la funció significant. És en aquest camp on cal trobar les articulacions més precises sobre la identificació. (p72)



9.- si en relació la identificació, el subjecte es constitueix prenent com a punt d’anclatge la funció significant, la funció del nom propi prendrà un relleu que ens portarà més enllà del ja dens element que constitueix el nom del pacient que arriba a consultar, com exemplificaré d’aquí a un moment. (20-12-61, p74-5).



10.- Al final, el nom propi com equivalent del símptoma al final de l’anàlisi, com l’especificitat del gaudi que és la identitat del subjecte, el que queda d’irretuctible, la “contingència necessària”, l’estrictament necessària perquè aquell cos mític hagi esdevingut un tal ésser-que-parla.



b/ Qui sóc <> què sóc. Primera aproximació al Nom Propi



D’entrada aquestes fórmules remeten sempre a un altre, l’A que algú encarna i a qui es dirigeix la pregunta. S’espera de l’A que respongui i d’aquesta resposta, anterior a la mateixa pregunta, en dependrà l’avenir del subjecte. Miraré d’anar a les coses senzilles de la clínica per mostrar amb alguns exemples, com el subjecte és afectat pels procesos d’identificació.
Aleshores comencem per on s’acostuma a començar quan es rep un pacient, -no sabem encara si serà un analitzant.
Algú es presenta amb el seu nom (es presenta, de fer-se present, un cos, portador d’un subjecte a través d’aquest “representant” que és el seu nom). Aquest presentar-se forma part important de la manera “civilitzada” d’iniciar qualsevol relació, d’estendre un pont entre dos éssers-que-parlen; la manera de “donar-se a conèixer”, de vegades com si dient el nom ja s’hagués dit l’essencial. Hi ha altres maneres... quan es treballa amb nens petits es veu clarament, un nen pot presentar-se fent, per l’actuació, una mossegada, un plor, una invitació a jugar...). Tornant a aquest algú que es presenta a la consulta, normalment haurà demanat una cita per telèfon i haurà deixat el seu nom per tal que quan arribi i l’anem a rebre puguem partir ja d’un punt de contacte, una intermediació. En el mateix Sem. sobre la identificació, Lacan diu que el nom dels pacients, és sempre important, en diu algunes coses del nom propi, ja ho anirem veient.



El nom d’una persona és una marca de l’Altre, una marca doble: per una banda els cognoms, que en la nostra tradició cultural impliquen la inserció en l’ordre generacional, i es tracta d’una marca que té molt poca variabilitat. És una marca que –fins ara ha estat així, però a partir de fa poc, sembla que això que diré ja no podrà sostenir-se- ... no portava en sí necessàriament cap desig directe de part dels donadors dels cognoms... els pares han estat “simples” transmissors d’aquesta marca, l’origen de la qual podia perdre’s en el temps. Això no vol dir que els cognoms no portin significació, donat que p.e. poden remetre als oficis dels seus primers portadors, (Ferrer, Fuster, Pagès, Pescador...), o als seus llocs de procedència, (Catalán, Gallego, Navarro, Franco, Córdova, Camprodon, Canet..), a animals (Llop, ), accidents geogràfics (Puig, Pujol, Rius, Montanya...) i evidentment, en l’àmbit de l’ara i aquí, alguns cognoms arrosseguen amb ells una significació determinada per les marques que alguns subjectes que els han portat els han afegit.





Ara mateix, hi deu haver força “Aznar”, o “Franco” que han de carregar amb una significació afegida (recordar l’article d’El Pais sobre els parents de Hitler). Portar el cognom que lliga el subjecte, l’inserta, en el teixit generacional, té la densitat d’una marca, diguem-ne positiva en el sentit de ser-hi; aleshores no serà sense conseqüències saber-se tocat pel desreconeixement que implica que el pare no vulgui donar els seu cognom: té la densitat d’una marca negativa: allà on un sap que hi hauria de ser, n’hi ha una altra. Perquè donar un nom (aquí, nom i cognom) té aquesta doble funció, la de conectar l'ésser viu en l'ordre temporal, en la diacronia de les generacions, del reconeixement de pertenència, i també d'inscriure'l en el teixit de llaços simbòlics i imaginaris de la seva generació, del seu temps, de la sincronia. No parlo dels nens adoptats, tot i que en ells la problemàtica de la seva nominació no pot passar desapercebuda. Parlo ara mateix d’un nen concret, l’Albert, acollit en una família juntament amb el seu germà a causa de la desfeta familiar per problemes derivats del món de les drogues. L’Albert, quan apareix a la consulta, és, entre altres coses un rebuig: dels seus pares, de la família extensa, de la institució, i, a la família en la qual fa poc que acaba de ser acollit, comença a fer-se ser rebutjat. Porta les mateixes marques d’aquest rebuig que el seu germà, més una: el seu pare no li dóna el seu cognom, perquè el seu aspecte no coincideix amb els paràmetres de raça que li haurien de ser propis. Si no porta els cognoms del pare, el que sí en porta són les marques d’un gaudi que aquest ha deixat en el seu cos i que ell ha de perpetuar durant molt temps a través del fer-se fer mal o d’autolesionar-se. [Permeteu-me citar un fragment de prosa poètica de JV Foix (Gertrudis):


Arribats al peu de l’alzina, l’inspector va reprendre aquell mirar que impossibilitava un refús i m’obligà a cenyir damunt la carn viva un cilici. Vaig creure en el meu pròxim traspàs. Enmig del turment vaig endevinar que les pues, cares als penitents, havien estat substituïdes hàbilment per lletres d’acer reblat del caràcter de les que en els catàlegs de fosa tipogràfica hom anomena titulars grotesques...



En la confusió, tant aviat signa amb els cognoms del germà, com amb els seus, com amb els de la família acollidora. Al final l’única manera –tot i que s’hi sosté molt precariament- de poder mantenir un lligam, una mica llarg amb una mare, és separant-se del germà.



Ja que he agafat la veta del nom propi, del seu primer component, el cognom, la seguiré una mica més tirant del fil d'un cas particular. Es tracta d’un noi de 22 anys presentat per la seva mare: és ella qui truca concertant una entrevista per ell, i qui l’acompanya cada sessió. El que fa que consulti –per intermediació-voluntat de la mare- és que darrerament se sent sense ganes de viure perquè porta una vida molt trista i pensa en anar-se’n de casa i matar-se. Diu tres coses més:


1.- que no entén ningú, que nota un rebuix com si el miressin malament; és molt desconfiat i que pensa que se’n riuen d’ell;


2.- també diu que sent molta pena pel pare perquè si a ell li passés alguna cosa, el pare es trastornaria (exemple del dia de l’enterrament de l’oncle que arriba tard i se’l troba plorant); i 3.- que té un altre problema: el seu oncle a qui des de petit estava molt unit, era un yonqui, molt intel.ligent, sempre li deia que al final hauria de matar-se per acabar amb la droga, i al final és el que va fer. És arran d’aquesta mort que ell se sent més malament.



Aquest oncle encarna el seu Ideal del jo. Era el germà petit de la m.; de vegades robava... a ell mateix se’l camelava perquè li donés diners; i en ocasions era ell qui l’avisava quan no hi era la seva mare perquè el tio podés anar a casa a prendre-li alguns diners. Pensar en l’oncle és el que més força i més seguretat li porporciona, té fotos seves a la seva habitació i porta una medalla amb el seu nom. “es la persona a qui tinc més respecte en aquesta vida, si ara mateix em demanés alguna cosa, jo faria qualsevol cosa, per a mi és com un leader, com un déu. ... de petit pensava que si ell desapareixia, se m’acabaria tot a mi”.


Ara mateix, la seva idea, allò que de fa un temps té al cap i que li serveix per tenir “més autoestima” i per estar més animat, és cambiar-se el cognom, posar-se al davant en cognom de la mare, és a dir, portar com a primer cognom el mateix que el seu tio, com si fossin germans... aleshores quan ell tingui un fill li posarà el nom del seu tio, “el cuidaré com si fos el meu tio, reviuré amb ell la meva història”. Va començar a pensar en canviar-se el cognom quan va saber qui era en realitat (qui era l’oncle): “sortia al carrer amb ell i la gent ens començava a mirar, com amb por d’apropar-se’ns: el meu oncle els tenia quadrats... la baralla amb “el Rata”, de la Mina, que va voler fer-se amb el control de la seva zona...” “Si algú es posa amb mi... “mira qui sóc”... és com si el meu oncle fos una part de mi, com si mitja part de mi fos de mi, i mitja part fos d’ell”.





Ell es diu A, com el seu avi, el pare del seu oncle, perquè aquest avi va morir mentre la seva mare estava embarassada d’ell. Quan assenyalo que el seu tio va quedar orfe molt jove respon: “sí, el meu pare tenia 55 anys”. No m’extendré en el cas, donat que només volia que servís com exemple de la dimensió del nom a la cura, de com en aquest cas, el símptoma pare falla i com tot el procediment identificatori d’A es mou en una confusió que troba la via del seu aclariment en aquesta construcció que podem titllar de “deliri en estat naixent” de ser pare-germà-fill del seu oncle, deliri que construeix al voltant del nom, potser a la recerca d’un nom de partenaire.


Amb el nom, el patronímic, és diferent: aquest sí que porta la marca dels desitjos, les fantasies de qui l’han triat pel subjecte. No fa massa a la institució, on treballo amb professionals d’altres especialitats, em preguntaven per una nota a les històries clíniques: perquè el nen es diu com es diu, i la veritat és que quan un pregunta a uns pares com és que el nen es diu com es diu, de vegades pots trobar-te amb sorpreses, com la de fer aparèixer una marca que implicarà d’entrada un tret d’identificació forçada de la qual no serà fàcil pel subjecte desprendre-se'n (si això el fa patir). Que d’un nen la mare respongui que es diu Abel, perquè tot i no ser un nom que agradés al pare ni a la mare, era un nom que no desagradava ni l’un ni l’altra, assenyala una posició del fill entre els pares ben particular –de fet, un cop els pares s’han separat, el nen segueix dient-se Abel, per ser el que no desagrada ni la una ni l’altre, però al preu de no agradar ni la una ni l’altre; ... si hi agefim que no hi ha Abel sense Caín, ens trobem de ple en un quadre, en una escena més complexa, per la que el subjecte es trobarà havent de prendre partit per una de les dues posicions que s'hi dibuixen: l'inocent condemnat per l'altre semblant, o la posició reactiva davant d'aquest lloc que és convocat a ocupar, no pel nom, sinó per allò que el nom amaga.



Abans de seguir, vull aclarir que davant de la pregunta pel nom del subjecte, un ha d'escoltar el que es diu, amb la mateixa posició que davant de qualsevols altres significants, és a dir, amb el que es diu efectivament i amb el que es silencia efectivament: tot el que he dit respecte aquest cas podria ser una simple elocubració mental meva, una construcció que podria no tenir res a veure amb la veritat de què es tracta, i aleshores no tindria per a nosaltres cap valor.


Per acabar d'arrodonir aquest apartat, deixeu-me exemplificar a través d'un relat literari la importància del nom propi en la identificació. Poc abans de l'estiu va tornar a sortir una revista de literatura, però també d'art i música, que sempre m'havia semblat excel.lent i que havia estat uns anys en silenci (editada a Sevilla, "La Sibila"). En ella apareixia una narració del Javier Cercas sobre un escriptor que es deia Javier Cercas que coneixia, quasi per casualitat, lluny de casa seva, un personatge que es deia Javier Cercas, i que físicament era la seva mateixa estampa. No explicaré l'entramat; només diré que, amb tota lògica, un del dos personatges acaba assassinant l'altre, però qui és qui, qui és el mort i qui l'assassí, ja serà més difícil de saber.


c/ El tret unari: 2ª aproximació al Nom Propi


Hem donat una primera volta a la qüestió del nom propi, fent-ho per la banda del sentit comú del terme. Ara provarem d’aproximar-nos-hi, en una altra volta, en el sentit de les elaboracions de J. Lacan. No podem parlar-ne sense referir-nos abans a l'eingiger Zug, en tret-traç unari, que pren Lacan del segon model d’identificació proposat per Freud, la identificació regressiva, en l'intent de deixar enrera, de trascendir el caràcter imaginari del concepte com l'únic que s'havia ressaltat des de F. Aleshores es tracta d'aquella identificació que està lligada, per Freud, a l'abandonament de l'objecte estimat, i es tracta d'una identificació parcial (62), mentre -només per recordar -el primer model es referiria a la identificació sobre el fons de la imatge de la devoració assimilant i el tercer que es tractaria de la identificació a l'altre per intermediació del desig, la identificació histèrica (la bella carnicera) *[6]. En tot cas, cal entendre les tres formes d’identificació borromèicament.


Lacan en el seu Seminari sobre la Identificació (1961-62) es pregunta directament i en diverses ocasions "Què és un nom propi?", i dedica a les respostes un nombre considerable de pàgines en les quals dialoga amb altres teòrics de la qüestió, (J.E.Gardiner, B. Russell, J.S. Mill, M Ferguson, Durand...). Jo he parlat del nom propi en el sentit comú.


La proximitat del Nom Propi a la lletra, al menys a l’escriptura, ens la pot sugerir d’entrada, el fet que la seva estructura sonora es distingeix de qualsevol altra en la llengua per la seva invariabilitat, pel tret de no-traduible, i per la seva afinitat a la marca, -de fet, la signatura podria ser entesa com una reducció del nom propi (en el sentit comú del terme) a la categoria de signe (?) (20-12-61, p.85 *[7]), i en una segona volta, per tant, podríem reduir aquest nom propi a la lletra, com l'escriptura particular, com signe del gaudi particular, d'aquell gaudi que partiria, que prendria com a fonament el gaudi de l'ésser viu, -si fos pensable d'aquesta manera- d'un ésser viu particular en el moment just de la seva captura pel llenguatge (això és un mite: no és possible localitzar aquest moment). Podríem dir-ho d’una altra manera: per a cadascú, una signatura del seu gaudi, la lectura de la qual seria justament el nom propi, allò que es perpetuaria en la repetició com a tret irreductible del símptoma.


El denominador comú entre el tret unari i el nom propi és el caràcter idiòtic, únic, de diferència radical, allò que, a diferència del significant, no és intercanviable, no és metaforitzable, substituïble, ni entra en la cadena metonímica, sinó com a un, com a punt d'anclatge, donat que “sembla alguna cosa que es proposa com a radical en el que podem anomenar el lligam del llenguatge al real”,... com alguna cosa que ens cal per fer la juntura del llenguatge -entès com un ordre capaç de funcionar fora de tota consciència- amb alguna cosa que del real en porta la marca (V 10-01-62,p 89 *[8]). Tornarem a aquest punt quan parlem del símptoma fonamental... perquè, bé haurem d'acabar parlant de la identificació al símptoma, i aquest Sinthome no és altra que el fonamental.

Una petita aproximació a través d’un cas en anàlisi de fa ja alguns anys: El subjecte apareix arran del reconeixement de l’Altre a causa del seu treball: això el fa caure en l’angoixa, la impossibilitat de treballar, la confusió... Sembla un cas d’aquells que “en triomfar fracassen”. Quina trampa hi ha en aquest reconeixement de l’Altre? Em salto tots els capítols i els entreactes d’aquesta història i vaig a les dues darreres sessions. Ens trobem amb el mateix esquema: després d’una setmana de petits èxits professionals que el sorprenen apareix el pànic: l’angoixa a la nit el desperta. Associa aquesta angoixa amb la que havia aparegut després d’un somni que va “causar” vertigen abans no se’n va disoldre la seva significació: un home, un jefe, li demana de tenir relacions sexuals i ell no pot dir que no, no pot negar-s’hi. En relació a l’episodi d’angoixa actual, recorda que entre la gent que l’envolta amb el que està fent –rodant un espot-, hi ha algú que constantment ha de demostrar que en sap molt, i per això li qüestiona la seva feina... però no és això el que el qüestiona a ell com a subjecte: hi ha un altre component, el que passa és que pensa que aquest home és homosexual, i com si tot aquella demostració li estés en realitat dedicada a ell, per qui aquest personatge s’ha sentit seduït: el que l’ha inquietat, diu, deu ser l’haver posat en qüestió la seva sexualitat... “com si jo captés el seu desig cap a mi i pensés el que ells pensen, que jo els hauria de satisfer però no m’hi atreveixo”. Llegint el que hi ha fins ara en clau “Identificació”, podríem dir que apareix una identificació homosexual, que ell prova d’atrevessar dient que el problema no és que ell sigui homosexual sinó que no pot sostreure’s de l’Altre, que el reté la seva voluntat (evidentment, això en el seu fantasma). Però segueix dient que en realitat hi ha un “fantasma més profund”: en moments de conflictes molt importants, -això ho recorda com havent existit sempre- només pensa que és possible sortir-se’n d’una sola manera, a partir d’una adaptació total, imaginant-se en un paper del tot passiu, que reconeixeria com de la mare. Darrera d’aquella identificació homosexual, doncs, una identificació femenina. De cop recorda alguna cosa, també de sempre sabuda –tot i que mai posada de manifest a l’anàlisi-: recorda a la tia haver-li explicat del pare, que de petit constantment l’havia de protegir perquè sempre jugava amb les nenes i els nens es posaven amb ell. Ser un homosexual, ser una dona, i finalment “no ser prou home”, són tres figures identificatòries que van pulint, cada vegada més finament, el que per al nostre subjecte serà la seva manera d’arribar a definir com ell encara la no relació sexual universal i la possibilitat contingent de l’acte relatiu al desig. Li queda camí per fer, però és en el camí: un denominador comú -que té el caràcter de tret, en aquest darrer “no ser prou home”. [Probablement li cal anar veient que a la cantonada no hi ha un “ser home” sinó un “ser prou home” entenent aquest prou, no de la cara del repte sinó del suficient. ]

d/ El Sinthome fonamental: darreres paraules sobre el nom propi

Abans de dir el poc que diré respecte el símptoma fonamental i la identificació que li correspon, convé partir del "b-a ba" que diuen els francesos, i per tant recordar que si bé la cara del símptoma que fa que la psicoanàlisi existeixi com a praxi, és la cara negativa, és a dir, la cara d'excés o de defecte, la cara d'una mala solució, la cara d'una solució que és viscuda com sobrevinguda, no hem d’oblidar que es tracta precisament d’una solució. És a dir, que els símptomes són solucions als conflictes psíquics. Si fem doncs un salt i donem per fet que ja hem aprehès que no hi ha proporció/relació entre els sexes, -aquesta descoberta la donem ja com a provada tot i que sovint es té la impressió de que es repeteix com una lletania, com un saber acadèmic, és a dir com una tapadora del que cal saber,[ és a dir, hi tornarem]- aleshores també sabrem que haver-se-les d'haver amb el conflicte és el "si ne qua non" de l'ésser que parla. Aquest conflicte és irreparable, perquè és fet de "matèria" no suturable, d'un no-res que crea un xuclador que no s'atura, davant del cual només podem fer que seguir posant alguna cosa a ser xuclada. Això constitueix els Sinthome, i no hi ha ésser-que-parla sense. És a dir, l'unica manera possible de viure és símptomàticament. D'això no ens en podem desprendre... només del massa de més o massa de menys, només d'aquelles solucions de les que un pot passar-se'n... i de fet, al llarg de l'anàlisi, malament rai si no aconseguíssim desfer-nos d'algunes d'aquestes solucions, de les quals, el gaudi que vehiculaven era fruit d'un compromís que potser no calia. (compromís entre pulsió i realitat, de Freud).


Si bé no hi ha relació sexual, "malgrat la castració universal", hi ha la possibilitat contingent de "lograr el benefici del gaudi del Sinthome" (Colette Soler "El padre Sinthome"), és a dir d'una solució que permetria viure vinculat a la vida i als altres ésser-que-parlen; que hi ha una a una solució és el que ens arriba de la funció del nom del pare. Lacan posa de la banda del pare com a Sinthome model, a RSI: "que és possible no ser aniquilat pel desig de l'A, no ser absorbit per la castració de l'A?... El Sinthome patern fa promesa" (id). La cita de Lacan és la següent: "Un pare no té dret al respecte, ni tant sols a l'amor, si no és que aquest amor, aquest respecte está pare-versament orientat, és a dir, si fa d'una dona objecte 'a' que causa el seu desig... Pare-versió, única garantia de la seva funció de pare, que és funció de símptoma./ N'hi ha prou amb què sigui model de la funció. Vet aquí el que ha de ser un pare, donat que ell només pot ser excepció/ Només pot ser model de la funció realitzant el tipus. No importa massa que tingui símptomes si els afegeix el de la pare-versió paterna, és a dir, que la seva causa sigui una dona, que se l'hagi aconseguit per fer-li fills, i que d'ells, ho vulgui o no, se n'ocupi amb cura paternal (Lacan, J: "RSI 21-01-75)


Aleshores, aquest és el punt de partida, un pare símptoma model. A partir d’aquí podem entendre que el que aquest model transmet és la possibilitat –símptomàtica- de nusar el real del gaudi –autístic, si ens referim novament a C. Soler-, a l’Altre. No és aquest nus el que abans hem designat com el nom propi? C. Soler a "El padre Síntoma" ho deia d’una manera semblant, "el nom propi és el nom del Sinthome, o dit d'una altra manera, el Sinthome és un nom d'identitat, alguna cosa en la qual el nom i la identitat són inseparables, indiscernibles: el nom de Sinthome logra el que no aconsegueix el cognom: designar un i només un. De fet és l'ambició de tot nom propi, arribar auna discriminació que permeti saber a qui es nombra sense possibilitat de confussió amb un altre."


A. Nguyen (La solution du sinthome[9]) resaltava un matís particular: "El Sinthome és el nom propi que el subjecte inventa a partir de l'experiència, el seu nom de Sinthome, que val com a reducció de l'envolcall formal del símptoma i com a passatge de la manifestació simptomàtica al seu valor de funció. Aquest nom de Sinthome equival al gaudi irreductible fixat sota la forma de la lletra (S/ <> J). No ens hem d’estranyar d’aquest “inventar”, que semblaria a primera vista oposat a la descoberta d’allò que ja hi seria des del principi: el temps no transcorre linealment, i l’àprés coup no és res més, en ocasions, que l’aparició de la causa després de l’efecte.

Abans dèiem que el Sinthome era la manera que té el subjecte per mirar de fer un sargit a l'abisme entre els sexes. Diguem que hi ha un embastat primer que ens permetrà anar posant postissos, "remiendos", padaços, és a dir identificacions (fantasmes) i símptomes -aparells de gaudi i modalitats de gaudi-, és a dir, allò que ens fa la ilusió que ens sosté però que per altra banda grinyola, ens roça i ens fa mal. La tasca de l'anàlisi consistirà en anar desmontant tot aquest afegit de pells i pelleringues elaborats a partir de l'Altre per poder trobar aquell punt de basta primer.


I tot això, per què? Perquè de fet, si ens mirem els uns als altres, i després ens comparem amb aquells que no han passat per la via de l'anàlisi, podem pensar que "per aquest viatge no calien tantes alforges", no deixem pas de tenir símptomes dolents (dolientes), ni estem a l'abric de l'angoixa. Què hi hem guanyat: potser el perdre una determinació indirecte, indirecte, indirecte del meu fer, per obtenir -si puc dir-ho així- una determinació de primera mà i tenir , per tant, la possibilitat de saber-hi fer alguna cosa, saber-hi fer que, com recorda Nguyen, no es tracta d'un saber fer en el sentit artesanal, sinó que indica un joc possible, una distància i un aixecament de la boira. Aquesta identiticació (identitat) implica la caiguda de les identificacions, l'atravessament del fantasma, i és correlativa a un saber possible després de la caiguda del SsS. Aquesta identificació al Sinthome és una identificació de castrat i no pas una identificació amb la qual el subjecte es defensa de la castració.


Aleshores, si tota identificació comporta uns sabers (des de la suposició de completud, el SsS, dels de l'assimilació com a primera forma d'identificació de Freud -el canivalisme-) el saber correlatiu a aquesta identificació darrera, és el que es declina amb el desig ...de saber. Si el saber ha estat empantanat en els nusos de les identificacions, i el desig que podria expressar-hi sempre hauria estat captiu d’un objecte imaginari; en el moment de ser tocada aquesta primera basta, l’únic sintagma possible que seria lícit fer correspondre a la X del desig, seria el saber: com diu Nguyen, d’aquest desig de saber en pot sorgir alguna invenció: si els altres la reconeixen, si és posada en joc entre els altres –analistes-, en l’eixam, tindrà alguna possibilitat de comptar com un número nou, com un número més.

[1] Freud ,Sigmund. Psicología de las masas. La identificación (1921): El psicoanálisis conoce la identificación como la más temprana exteriorización de una ligazón afectiva con otra persona./ ... Contemporáneamente a esta identificación con el padre, y quizás antes, el varoncito emprende una cabal investidura de objeto de la madre según el tipo del apuntalamiento [anaclítico]. Muestra entonces dos lazos psicológicamente diversos: con la madre, una directa investidura sexual de objeto; con el padre, una identificación que lo toma por modelo. Ambos coexisten un tiempo, sin influirse ni perturbarse entre sí.


Pero la unificación de la vida anímica avanza sin cesar, y a consecuencia de ella ambos lazos confluyen a la postre, y por esa confluencia nace el complejo de Edipo normal. El pequeño nota que el padre le significa un estorbo junto a la madre; su identificación con él cobra entonces una tonalidad hostil, y pasa a ser idéntica al deseo de sustituir tal padre también junto a la madre. Desde el comienzo mismo, la identificación es ambivalente; puede darse vuelta hacia la expresión de la ternura o hacia el deseo de eliminación. Se comporta como un retoño, de la primera fase, oral, de la organización libidinal, en la que el objeto anhelado y apreciado se incorpora por devoración y así se aniquila como tal.( id 1)


Podemos sintetizar del siguiente modo lo que hemos aprendido de estas tres fuentes: en primer lugar, la identificación es la forma más originaria de ligazón afectiva con un objeto(1); en segundo lugar, pasa a sustituir a una ligazón libidinosa de objeto por la vía regresiva, mediante introyección del objeto en el yo, por así decir(2); y, en tercer lugar, puede nacer a raíz de cualquier comunidad que llegue a percibirse en una persona que no es objeto de las pulsiones sexuales. Mientras más significativa sea esa comunidad, tanto más exitosa podrá ser la identificación parcial y, así, corresponder al comienzo de una nueva ligazón


[2] Lacan, Jacques. Séminaire 1961-1962, L’identification (d’Éditions de l’Association Freudenne Internationale) Clase del 13-12-61.- Les tres identificacions no formen problablement una classe, tot i que poden portar el mateix nom que hi aporta una mena d’ombra de concepte”


[3] Totes les referències al Seminari sobre la Identificació estan extretes del volum editat per “Editions de l’Association Freudienne Internationale”


[4] Lacan, J. Sem 1961-62 La identificació, Classe VI (20-12-61) (p 71): (la funció de l’automatisme de repetició) hi és per fer sorgir, per recordar, per fer insistir alguna cosa que no és res més en la seva essència que un significant, designable per la seva funció, especialment sota aquesta cara, que introdueix –aquesta funció significant- en el cicle de les repeticions, sempre lesles mateixes en lam seva essència, i per tant concernent alguna cosa que és sempre la mateixa cosa: la diferència, la distinció, la unicitat. Que és perquè alguna cosa ha passat a l’origen -tot el sistema del trauma- a saber, que un cop s’ha produït, alguna cosa que ha pres des d’aleshores la forma A, que en la repetició el comportament [l’automatisme de repetició], tant complex, tant lligat com pugueu suposar-lo a la individualitat animal només és allà per fer resurgir aquest signe A.”


[5] S/ indica el Subjecte barrat.


[6] Freud , 1915. Duelo y melancolía: Tiene que haber existido, por un lado, una fuerte fijación en el objeto de amor y, por el otro y en contradicción a ello, una escasa resistencia de la investidura de objeto. Según una certera observación de Otto Rank, esta contradicción parece exigir que la elección de objeto se haya cumplido sobre una base narcisista, de tal suerte que la investidura de objeto pueda regresar al narcisismo si tropieza con dificultades.


La identificación narcisista con el objeto se convierte entonces en el sustituto de la investidura de amor, lo cual trae por resultado que el vínculo de amor no deba resignarse a pesar del conflicto con la persona amada. Un sustituto así del amor de objeto por identificación es un mecanismo importante para las afecciones narcisistas (id secundaria)... Desde luego, corresponde a la regresión desde un tipo de elección de objeto al narcisismo originario. En otro lugar hemos consignado que la identificación es la etapa previa de la elección de objeto y es el primer modo, ambivalente en su expresión, como el yo distingue a un objeto. Querría incorporárselo, en verdad, por la vía de la devoración (id primera)


[7] ...el que caracteritza el nom propi és l'estar sempre més o menys lligat al tret del seu lligam, no pas al sò, sinó a l'escriptura. ... L'estructura -sonora sens dubte- (de que Cleopatra sigui Cleopatra a tot arreu, i Ptolomeu sigui Ptolomeu a tot arreu), del nom propi es distingeix pel fet que l'hem de respectar entre totes les altres, i això per raó de la seva afinitat del nom propi a la marca, a la designació directa del significant com objecte.


[8] ...sembla alguna cosa que es proposa com a radical en el que podem anomenar el lligam del llenguatge al real. ... Aleshores ens cal establir la juntció del seu funcionament amb alguna cosa que en porta la marca en el real.


[9] Conferència a Barcelona, inèdita (¿) 16-03-01

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada