divendres, 23 d’abril de 2010

LA DEMANDA VERDADERA VERSUS DEMANDA DE RECTIFICACIÓ


Autor: Miquel Gomez Marcilla, Psicòleg Psicoanalista
Presentació dins del Taller de Clínica de la Infància sobre Modalitats de Demanda de les famílies actuals, realitzada el 19-3-10 en el marc del FPB (Foro Psicoanalític Barcelona)
------------------

Demanda: escolta d’allò que en la relació entre iguals o semblants, es perd.

Demanda verdadera: un saber a produir. Preguntar-se què es vol dir amb el que es diu.

Demanda d'anàlisi : compromís a treballar sobre la veritat de cadascú.

Potser, un títol més adient hagués estat “De la demanda de rectificació a la demanda verdadera”, ja que és el que marcaria la ruta, del treball a realitzar en les primeres entrevistes, amb els pares i nen, abans de proposar una teràpia fonamentada en la psicoanàlisi.

La primera pregunta , abans d’iniciar qualsevol tipus de psicoteràpia o d’anàlisi, des de la perspectiva de la psicoanàlisi, és sobre l’existència i la naturalesa de la demanda: si hi ha demanda i de quin tipus. Sense demanda, no es pot iniciar un tractament. Cal l’existència de demanda i que la demanda sigui verdadera. Hem de diferenciar entre demanda verdadera, tal com l’anomenava J. Lacan, i demanda de rectificació.
Què entenem per una i altre?. Habitualment, quan els pares, per iniciativa pròpia o per recomanació de professionals o persones amigues, consulten pel seu fill, què busquen o n’esperen?. Modificar, corregir...aspectes de la manera de ser o de fer, del fill, que no els hi agraden, que els fan patir, o no s’ajusten al model de fill que s’han fet. Encomanen al terapeuta, la rectificació dels aspectes què segons ells, no van bé i en són causa del seu patiment. Aquesta, seria la demanda de rectificació: que el nostre fill torni a ser com era o que arribi a ser i fer el que esperem de ell.
Amb aquesta demanda, es pot iniciar un tractament?. La manera de respondre a aquesta qüestió, és el que diferencia les diverses ofertes terapèutiques i és a on es posa en joc la ètica de cadascuna. El que diferencia la psicoanàlisi d’altres mètodes psicoterapèutics, és que no pot respondre a la demanda de rectificació. Per què?. Per que això implicaria passar per alt la dimensió subjectiva, tant dels pares com del fill. I, del què es tractaria, és de donar peu a la aparició del subjecte de desig.
I com fer-ho, doncs?. Cal partir de la demanda de rectificació per a construir una demanda verdadera, condició prèvia per al inici d’un tractament. Caldrà posar a prova si, durant les entrevistes preliminars al tractament, hi ha possibilitat de transformar la demanda de rectificació en una demanda verdadera. Tal com els pares presenten les seves queixes, malestar, el què no va bé...situen la causa dels problemes en el fill. Ells, se senten malament pel que consideren que passa en el fill. La causa, la consideren externa a ells.
El terapeuta, s’agafarà a la pregunta com a clau per a obrir la dimensió subjectiva.
Què hi ha dels pares en el que diuen que passa al fill?. Els pares, tenen un patiment propi i una explicació, subjectiva, del què està passant. Del que està passant en el fill, en tenen un saber que no saben. Poden expressar que no saben el per què, quan es troben, d’entrada, amb la pregunta, ja que normalment això no se’ls hi pregunta i el saber, dominant, amo, dels professionals, el discurs científic o de la societat, se’n cuida prou que no apareix-hi. El terapeuta, desconeix el saber particular dels pares, però sap que hi és i està disposat a que surti a la palestra de la paraula, amb l’oferiment de la seva escolta.
A partir de la pregunta sobre què els fa patir, com els fa patir i quina explicació particular en tenen, el terapeuta, amb l’oferiment d’escolta, dóna lloc –espai i temps- per a que s’hi instauri la transferència amb el terapeuta, i que es puguin preguntar per la seva implicació en el què està passant. Aquesta implicació, representa una responsabilització de la seva part, no del tot, del què estan adjudicant al fill. Implica una diferenciació de responsabilitat.
Quan els pares, poden subjectivar les seves queixes, és quan la demanda va connectada al desig i no obtura la aparició d’aquest. És quan podem parlar de la demanda verdadera, què dona pas al inici del tractament.
Però el tractament per a qui és, pels pares o pel fill?. Si els pares han formulat una demanda verdadera, es pot proposar un tractament per a ells, però la seva demanda no és suficient per a iniciar un tractament amb el fill. Caldrà que el fill formuli la pròpia demanda. Però, un nen que encara no parla, no pot expressar una demanda. Estem parlant de nens petits què encara no s’han constituït com a subjectes. Son nens que estan, més aviat, en posició d’objecte, respecte els pares o en procés de constitució subjectiva, o subjectes a l’espera, què no se’n poden fer càrrec de demanar un tractament ni de sostenir-lo per ells mateixos.
Què hi ha de la demanda del nen?, és possible proposar-li un tractament? Un nen què encara no té accés a la paraula, que no pot formular i sostenir una demanda de tractament, com es pot arribar a oferir-li un tractament què precisament es caracteritza per ser una pràctica de la paraula?.
El nen, des del seu naixement, depèn, per a la seva existència , de l’altre, dels pares. Està en posició d’objecte de gaudi del fantasma dels pares. No té altra possibilitat que deixar-se fer per l’altre. Està envaït pel gaudi de l’altre. El nen, està en procés de constituir-se com a subjecte. El nen, és el que rep un nom i és nominat per l’altre. Caldrà que, en un primer temps, s’alieni als significants què li venen de l’Altre. Amb aquesta alienació, s’instal·la en el camp del llenguatge. En un segon moment, caldrà que es separi de l’altre i a partir de la diferència amb l’altre, es faci representar com a subjecte per a un altre significant, diferent d’aquell en el què havia estat alienat: és l’accés a la paraula. L’alienació i la separació s’articulen en la constitució del subjecte.
El nen, en ple procés de constitució subjectiva, no pot formular una demanda, però sí que pot causar la demanda dels pares. Com?. Els pares, tenen la il·lusió que ho saben tot sobre el seu fill o ho haurien de tenir tot controlat. El fill depèn de ells totalment. Gaudi a vessar. Però el fill, amb el intent de fer-se un lloc, un lloc en l’altre, a partir del què poder existir com a subjecte, amb el seu fer o ser, pot foradar el saber dels pares sobre ell, amb la conseqüent pèrdua de gaudi. Pensem en els nens considerats d’hiperactius, nens que no fan cas, nens que no aprenen o que es comporten malament, nens que no mengen o no parlen... Els pares no ho entenen tot sobre el seu fill o no poden entendre el que li passa. Apareix la dimensió de la falta. Una falta en saber què pot ser accessible a la pregunta.
Però el nen, amb el seu comportament fora de l’estàndard (mèdic, educatiu, social...), pot, també, foradar el saber dels professionals de la educació, de la salut, la justícia, la ciència...de manera que, aquests, no trobin explicació al què li passa, i es pugui donar pas a la pregunta. Els diferents discursos que tenen relació amb el nen, en surten esquitxats i posats en falta. Veiem com el nen, amb el seu comportament, pot escampar l’angoixa a les diferents persones què es relacionen amb ell. Aquesta manera d’ocasionar un cert buit en el saber de l’altre, és el que pot habilitar un lloc al subjecte a advenir. Es fa lloc a la pregunta referida al subjecte. La pregunta és com el cavall de Troia en relació a la aparició del subjecte en el terreny de l’altre. Els pares, es poden preguntar i trobar una significació del fill, diferent a la què s’havien fet fins els moment i a la què no en volien renunciar. Cal que es produeixi un forat en les significacions què atribueixen els pares en el fill, per que aquest pugui trobar el seu lloc com a subjecte i ser reconegut i fer-se representar per unes significacions diferents a les què havia estat alienat fins el moment.
El nen, no articula una demanda, però si que causa la demanda dels altres i la dels pares. Si els pares acusen un patiment pel que passa al nen, vol dir que quelcom del seu gaudi n’ha sortit afectat i s’ha posat en joc. És el moment en el què els pares es dirigeixin a un professional per a intentar restablir el gaudi què va a la deriva.
Arribat aquest punt, de pèrdua de gaudi, els pares, per iniciativa pròpia o impulsats per altres, busquen un terapeuta que els hi garanteixi la recuperació del gaudi que s’està perdent. És aquí on el terapeuta no respon per la via de restaurar el gaudi dels pares, amb el conseqüent manteniment del nen en posició d’objecte, de deixar-se fer (deixar-se donar el menjar, vestir, deixar que parlin, pensin o vulguin per ell...) obturant la constitució del subjecte què se’n faci càrrec del seu desig, sinó que aposta i juga fort per que apareix-hi la dimensió subjectiva. Caldrà que el terapeuta posi límit al gaudi dels pares i a la posició d’objecte del fill, de manera que el pares cedeixin el fill i el portin a tractament on el nen, s’estreni com a subjecte, en l’experiència del joc, del fort-da. Al nen, com a causa de la demanda dels pares, se li respon amb la oferta de jugar. El joc com a matriu de la nova experiència subjectiva.
El nen no articula la demanda, però en causa (“encauza”) la demanda dels pares.
Cal un temps pel desplegament de la demanda dels pares i de donar lloc a que el nen es posi a jugar. Cal que els pares puguin parlar del que representa per a ells el seu fill. Possiblement, també és important parlar amb les altres persones (educadors, mestres, metges...) relacionades amb el nen i què també han tingut ocasió de sentir-se causades pel que li passa al nen. Cal escoltar i veure en què han estat causats, ja que això pot permetre entendre o tornar més llegible el que el nen posa en acte en la transferència.
De totes maneres, és important que l’analista de nens no sàpiga massa. És preferible mostrar una sàvia ignorància i preguntar les coses què no entenem, ja que ens pot orientar en l’escolta del que el nen tant sols pot donar a veure, especialment en els nens més petits. L’analista, pot quedar, també, atrapat en les construccions fantasmàtiques dels pares. Això, fa convenient el recurs del propi anàlisi, la supervisió o el treball de càrtel, per a poder pensar quins talls, límits cal propiciar per que el nen deixi de prestar-se com a objecte i la conseqüent pèrdua de gaudi.

1 comentari:

  1. La meua pregunta seria: És lícit estar d'objecte o de subjecte constantment o de vegades som d'objectes i de vegades subjectes?
    És una mica allò de Hegel de la víctima i el botxí, és que hem d'estar en ambdós llocs de la taula?
    M'ha agradat l'article tot i que jo pense que és difícil arribar a la teràpia psicoanalítica quan es tracta d'un xiquet xicotet perquè aquestos no tenen una idea clara de la demanda, no poden desitjar per ells mateixos tan fàcilment o normalment com els adults tot i que és en aquests que tampoc no es dóna gaire sovint la demanda.
    Bé els deixe desitjant-los que seguisca el bloc molts anys, salutacions de Vicent.

    ResponElimina