dilluns, 10 de maig de 2010

LA DEMANDA DE PSICOTERÀPIA AMB INFANTS DES DE L'ÀMBIT SOCIAL

Presentació realitzada per Pietat Abizanda, psicòloga psicoanalista, en el marc del TALLER DE CLÍNICA DE LA INFÀNCIA: organitzat dins del marc del FPB (Fòrum Psicoanalític Barcelona) el 21-02-2010


1-CONSIDERACIÓ DE LA INFÀNCIA EN LA SOCIETAT ACTUAL

2-ÀMBITS SOCIALS QUE INTERVENEN EN LA INFÀNCIA. LA DEMANDA PSICOTERAPÈUTICA

3-LA DEMANDA DE L’UNIVERSAL VERSUS LA PARTICULARITAT DEL DESIG

4-LA DEMANDA DE L’ESCOLA I LA PSICOANÀLISI AMB INFANTS
----------------------

1-CONSIDERACIÓ DE LA INFÀNCIA EN LA SOCIETAT ACTUAL
La infància, al llarg de la història ha estat entesa i tractada de diferents maneres. El nadó humà neix en la més completa indefensió i la seva supervivència està totalment supeditada a l’adult durant un temps força llarg. Històricament, l’infant ha estat considerat prioritàriament en tant que objecte de cura, tutela i protecció. No va ser fins al segle XX que van ser reconeguts de forma oficial els drets de la infància i els infants en tant que ciutadans, la qual cosa es pot entendre com un reconeixement legal de l’existència de l'infant com a subjecte ja des de la més tendra infància.

Tal i com diuen sociòlegs i analistes, hem passat de la concepció de la família com a institució basada en l'autoritat dels valors religiosos i paternalistes als diferents models de famílies actuals. També es constata l'anomenada infantilització de l’adult i, per oposició, l’adultització de l’infant,  fenòmens que disloquen l'ordre jeràrquic de filiació amb les seves conseqüències educatives i socials. La renúncia de l’exercici de l' autoritat i la diversificació de referents poc sòlids sovint són fets que provoquen la desprotecció de la infància en l'actualitat.

2-ÀMBITS SOCIALS QUE INTERVENEN EN LA INFÀNCIA. LA DEMANDA PSICOTERAPÈUTICA

Són molts i diversos els agents socials que tenen incidència directa o indirecta en el transcurs del desenvolupament vital d'un infant de la nostra època. Podem enumerar una gran diversitat de professionals i institucions que, en algun moment de la vida del nen, poden tenir alguna implicació, com ho pot ser en la seva educació, en la seva salut, el seu lleure, etc. Constatem, però, que és l’escola, l’àmbit social més important i determinant ja que , cada cop més precoçment, passa a ser la seva segona llar i el mestre un altre representant de l’autoritat a més de la dels pares.

L’escola, entre altres funcions, és també l’encarregada de transmetre aquells ideals educatius que tota societat proposa com a model normatiu, és a dir, la implantació d’un universal en base al “tots iguals davant la norma” .

La gran majoria de demandes d'atenció psicològica per a infants provenen de l’àmbit escolar.
Un altre agent social que té incidència en el món de la infància és el sanitari a través del seguiment pediàtric en base al “protocol del nen sa “pensat també per detectar precoçment trastorns en el desenvolupament psíquic infantil i poder donar-hi una atenció primerenca.

Els serveis socials també fan demandes d'atenció psicoterapèutica per a infants amb una situació d'alt risc socio-familiar, igual que des de la judicatura, es deriven a infants que pateixen els efectes generats per conflictes de custodia, tutela de menors i d'altres.

La societat estableix, des dels diferents agents socials, les lleis, normes i regles que regeixen l’univers infantil a partir d’uns ideals. Aquests abans venien determinats per la tradició catòlica i patriarcal però que actualment sovint són substituïts pels ideals consumistes del capitalisme i del saber científic.

Aquests nous models de la subjectivitat postmoderna,  tenen repercussions en les noves modalitats de simptomatologia i patologia psíquica de la infància?.

Els infants no són només hereus d’una càrrega genètica i d’una transmissió simbòlica determinades sinó que també són fills “del seu temps”, de la societat que els ha tocat viure. Cada infant dona la seva resposta particular davant les demandes socials uniformitzadores que rep així com també ell en formula les seves de pròpies que no sempre són escoltades des del seu entorn més pròxim.

3-LA DEMANDA DE L’UNIVERSAL VERSUS LA PARTICULARITAT DEL DESIG

La demanda des de l’àmbit social es genera quan un infant no es considera “normal”. Allò “anormal” ve definit pel que no s’ajusta als ideals del discurs imperant de l’època i que sovint és formulat com a universal.

Des de la psicoanàlisi es fa especial esment al caràcter fonamentalment actiu de l’infant ja que és considerat un subjecte amb capacitat d’elecció tot i essent un ser depenent de l’adult. Sabem que la transmissió simbòlica i socialitzant  sempre prové d’un altre amb un desig particular i no anònim. El desig de l'Altre afecta a l'infant i a la construcció com a subjecte d'un discurs propi,  a partir de les seves respostes, o sigui , de dir “si” o “no” a la demanda de l'Altre. Aixi doncs cadascú de nosaltres seriem el resultat de a que s’ha dit que si i a que s’ha dit que no, del que hem acceptat i del que hem rebutjat.

Seguint aquesta lògica, podríem dir que, perquè es produeixi l’acte educatiu en la seva màxima expressió, és imprescindible que existeixi el consentiment del subjecte a ser educat.

Podem verificar sovint que certs fracassos escolars provenen d’una manca de consentiment per part del petit subjecte de l'inconscient que troba per aquesta via l'expressió del seu malestar psíquic, transformat en símptoma . Aquesta capacitat d’escollir és possible gràcies a que el procés de socialització deixa l'escletxa per a cada subjecte d'una modalitat de satisfacció pròpia i intransferible.

El desig pot ser de l’Altre però la satisfacció és sempre particular per a cada subjecte  i diferent a la dels altres, diferència introduïda per l'existència del llenguatge que ens “humanitza”i entesa com aquell punt d’inadaptació del subjecte al ideal normatiu universal del moment. És precisament allò d’inadaptat de cada un el que dóna valor identitari a cadascú i marca la diferent manera de satisfacció particular.

Voldria fer referència a les contradiccions que sovint constatem en el nostre sistema social ja que el tractament de les normes i valors ètics que existeixen en l’àmbit escolar sovint no es correspon amb el que funciona dins de l’àmbit familiar i social.

La diversificació de sistemes de valors, producte de la globalització postmoderna, pot ser un dels motius. Així doncs ens podem trobar que un infant pot viure en un entorn familiar on es potencii la tolerància i el deixar fer, seguint la moda de que l’important és gaudir de la vida el màxim possible. Aquests ideals són propis de la societat del consum a demanda. Però quan aquest infant, ingressa a l’escola a l'edat de 3 anys, és molt probable que es trobi en un entorn on se li demanarà que pugui estar força estona quiet i assegut per fer un seguit d'activitats pedagògiques. Un entorn on quasi tot estigui planificat seguint el currículum acadèmic sense deixar gaire marge a la lliure activitat a la que estava acostumat.
Ja a preescolar es parla de deures a fer, de l’agenda a seguir i d’activitats educatives diverses. En la vida urbana sobretot, sovint calen extraescolars que omplin tota la jornada de l'infant a qui se li “imposa” un calendari més adaptat a les necessitats laborals dels adults que no pas a les necessitats dels infants.Amb aquest panorama contradictori i estressant, els malestars i conflictes en la infància estan assegurats.


Tot això també genera malestar dins la comunitat educativa per les situacions d’impàs que es generen davant d’aquells infants que no s’ajusten a les regles del joc i que posen en evidencia que, en el subjecte humà,  “no tot és educable”.

Cal destacar les contradiccions que sorgeixen segons la manera de considerar la funció d'educar.

Per una banda la funció educativa de la criança és molt valorada per considerar als infants com els futurs ciutadans i en els que cal invertir en formació però per l'altra, aquest ideal entra en total contradicció amb les situacions que es donen en la vida quotidiana de les famílies on la criança dels fills ha estat un tant “relegada” en favor del treball laboral com a valor preferent deixant poc marge per atendre, amb temps de qualitat, l'educació i la criança responsable dels fills. Aquest fet no es produeix sense conseqüències i és per això que actualment s'ha començat a parlar tant de fer polítiques socials que afavoreixin la conciliació laboral i familiar. De moment, aquesta conciliació és molt complicada i en detriment de l'atenció educativa de qualitat a l'infant dins l'entorn familiar.

Tradicionalment, l'educació i criança dels fills ha estat lligada a l’únic destí femení possible que donava un valor social a la dona en la societat patriarcal. Actualment aquest rol ha quedat dislocat davant les aspiracions i l’exercici dels drets recentment conquerits per la dona a accedir al món laboral i professional. Així doncs, la funció educativa i de criança s’ha separat de l’univers femení i , per tant , exigeix un major sosteniment social de co-responsabilitat que no sempre és viable.

Un exemple que cada cop s’observa amb més freqüència és el perllongament de la primera infància en que, des de l'entorn familiar, es retarda cada cop més l’ensenyament dels hàbits bàsics d'autonomia als infants.
La tendència actual és a allargar en el temps l'etapa de “nadó amb xumet, biberó i bolquer" fins a l'arribada a l’escola o que es el mateix, a abstenir-se en educar. Quan l'infant arribi a l'escola,  li tocarà al mestre "espavilar-lo"i el xoc serà inevitable i sovint traumàtic ja que el sistema educatiu cada vegada aposta més per introduir continguts acadèmics i especialitzats  més precoçment. És fàcil trobar-se amb informes escolars de preescolar on es diferencien les avaluacions per matèries acadèmiques amb els corresponents mestres especialistes (plàstica, música, anglès, psicomotricitat)  com a signe d'un ensenyament de qualitat.

Nens molt petits es troben amb una diversitat de referents amb qui és lògic que els vincles que puguin establir siguin més provisionals i superficials doncs la figura del referent únic o tutor queda cada cop més diluïda. Aquesta situació del nostre sistema educatiu exemplifica la poca importància que se li dona a la qualitat dels vincles emocionals i el seu gran paper en l'aprenentatge i la transmissió del desig de saber.

Sobrevalorar l’acumulació de coneixements específics va en detriment de la transmissió de valors educatius basada en aprofundir i reforçar la qualitat del vincle entre alumne i mestre, tant important per la construcció subjectiva dels petits.

4-LA DEMANDA DE L’ESCOLA I LA PSICOANÀLISI AMB INFANTS

És el propòsit d’aquesta presentació el fet d’incidir precisament en la forta càrrega i influència que tenen els vincles afectius i particulars que s’estableixen entre cada un dels infants amb cada un dels diferents agents socials que intervenen en la seva educació i creixement.

La qualitat d’aquests vincles, sobretot els que es donen en el si de l’escola, són determinants. Aixi doncs , des de la clínica psicoanalítica amb nens prestem molta atenció a la dimensió subjectiva també dels diferents agents socials (mestre, educador, metge, monitor, etc.)que intervenen en la vida de l’infant i que sovint són qui generen la demanda de tractament, la qual cosa sempre comporta una certa implicació subjectiva i personal en aquesta acció, que cal tenir molt en compte.

Sóc del parer que no podem reduir el treball de coordinació a ser només un intercanvi d’informació sinó que crec que cal tractar-lo com un veritable treball terapèutic d’intervenció en l’entorn social capaç de promoure rectificacions subjectives, sovint necessàries, per a la resolució dels símptomes que presenta l’infant en l’escenari escolar.

El treball en la maniobra de la demanda és un punt crucial per obtenir la millor col·laboració. És molt important saber discernir les diferents demandes que es poden presentar entorn a un mateix cas des dels diferents agents socials i familiars, sobretot dels subjectes que hi ha darrera de cada agent implicat en el desenvolupament de l’infant.


La psicoanàlisi vetlla també per evitar que es produeixi la reducció de l’infant a ser vist només com objecte d’atenció, control i protecció, revelant sempre la seva dimensió subjectiva i de l’inconscient. No és tasca fàcil doncs no estem exempts de rebre pressions per tal que l’objectiu sigui la pura imposició de la norma per tal d’aconseguir individus “perfectament adaptats” als ideals establerts que preconitzen algunes corrents educatives actuals encara que sigui a base de la hipermedicació, de reforços educatius extraescolars, etc. i deixant de banda al subject.
Sovint és en aquest tema on la psicoteràpia amb infants es fa més àrdua i dificultosa.

La societat actual tendeix a eludir al subjecte de l’inconscient a canvi de requerir l'ús d’etiquetes nosogràfiques, de demanar medicació i d'exigir impossibles resultats immediats que tendeixen a deixar de banda la consideració de la subjectivitat inconscient com a causalitat psíquica de molts dels malestars infantils actuals.

És fàcil que la intervenció de un nou agent (com pot ser un canvi de tutor escolar) en la vida de l’infant en tractament tingui com a conseqüència la interrupció de la psicoteràpia o bé que arribin a la nostra consulta nens amb greus trastorns d'anys de durada.

Sortosament en l'actualitat és des del professorat d'on arriben la major part de les derivacions  i cada cop amb més sensibilitat i coneixement per saber detectar els signes de risc que pot presentar un infant i fer una derivació pertinent i un acompanyament a la família en tot el procés.

En el treball de coordinació es poden donar una gran diversitat de casuístiques: Pot haver demanda en els pares i no en canvi des de la comunitat educativa tot i tenir-hi repercussions. En aquest casos es pot considerar molt necessari fer un contacte amb l’escola però cal sempre tenir el consentiment per la seva part ja que sempre és molt important l'actuació de l'educador en el cas.

En d’altres casos la coordinació amb l’escola requereix l’acció mediatitzada dels psicòlegs del equips psicopedagògics.Aquí també hi ha molta casuística .Des del psicopedagog que no afavoreix contactes directes entre psicoterapèuta i mestre per marcar més clarament el rol de cada professional (la qual cosa pot ser interessant però segons el cas pot ser un inconvenient) fins a d’altres que organitzen reunions conjuntes amb tot el professorat implicat (de vegades no massa productives però que, segons el cas, poden donar més de joc).

El psicoterapèuta també es pot trobar confrontat a conflictes oberts entre escola i pares, amb la pressió de prendre partit a la que mai s’ha de respondre però que de vegades cal prendre decisions partidistes en benefici de l’infant. Un exemple és el cas d’un nen en edat preescolar en tractament a causa d’un comportament agressiu i impulsiu molt disruptiu a la classe i generador de problemes entre la família i l’escola. La priorització per a instaurar mesures coercitives i d’exclusió en detriment de considerar al nen en la seva dimensió subjectiva va portar a l’escola a pressionar als pares a medicar-lo i a excloure’l de certes activitats escolars, la qual cosa va generar una gran confrontació que va acabar amb la indicació terapèutica d’un canvi d’escola amb efectes positius en la seva evolució.

Cal sempre tenir l’autorització dels pares per poder actuar en coordinació amb altres agents educatius o sanitaris. Evitar la confusió de rols i tenir clar quina és l'acció que està dins de les nostres competències i quina no ho està. Sovint hi ha una demanda clara d’assessorament per part del mestre formulada en aquests termes: “ja no se qué fer , diguem el que haig de fer!” . Podem donar una informació de la subjectivitat de l’infant i del seu posicionament respecte al desig de l’Altre que l’ajudi a pensar i a trobar respostes amb els seus propis recursos com a mestre, però difícilment podrem donar pautes pedagògiques concretes que ja escaparien del nostre àmbit professional. També un es pot trobar amb educadors que fan el seu propi diagnòstic i la seva prescripció aconsellant medicació directament a la família. És en aquests casos quan , si es pot, es bo aclarir el paper i els límits de cada un dels agents que intervenim per evitar confusions i solapaments professionals. De vegades ens trobem amb la passivitat de l’educador sovint en casos que tot i patir un greu trastorn aquest no és prou disruptiu com per alertar al docent i dificulta la detecció del problema. Les depressions infantils o les grans inhibicions poden passar més inadvertides a l’aula.

Es bàsic atendre i escoltar els diferents discursos implicats per poder donar la resposta més adequada, no tant des de l’actitud de qui exhibeix un saber tancat sobre el cas sinó de poder obrir-se a la reflexió i promoure el qüestionament per tal que aquest exercici afavoreixi les rectificacions necessàries i estimuli la recerca dels recursos i estratègies més idònies i personalitzades per a cada cas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada