divendres, 12 d’octubre de 2012

NORMALITAT VERSUS BOGERIA? ON ESTÀ EL LÍMIT?


Autor: Víctor Hernàndez Bonilla. Llicenciat en Psicologia, Màster en Salut Mental. Auxiliar tècnic educatiu, atenent persones amb psicosi, autisme i retard mental

M’interessa molt estudiar les nocions de “bogeria” i de “normalitat”, doncs crec que és un tema, a més de ser fascinant, clau en tota disciplina que tingui a veure amb allò humà, d’entre les quals tenim la psicoanàlisi.
On està el límit entre allò que una societat determinada considera “normal” (sa) i allò que considera “anormal” (psicopatològic)? Realment existeix aquest límit? Qui posa aquest límit? És ètic posar aquest límit?
El concepte de bogeria ha variat al llarg del temps, segons el moment històric, el tipus de societat, classe social, grup social, ideologia predominant, etc., per tant es pot dir que és quelcom arbitrari.
Sembla ser que avui dia hi ha una espècie d’obsessió per a etiquetar-ho tot i per a reduir a un individu, un subjecte, a una “cosa” estàtica: “tú ets X”, “aquell altre és Y”, etc. Quin sentit té etiquetar-ho tot? Potser això és degut a una lògica de voler controlar-ho tot, voler predir el que un individu pot arribar a sentir, fer, pensar, etc. D’alguna manera, sembla que s’està perdent la interioritat del subjecte, la subjectivitat i la vivència pròpia i única d’un mateix, els altres, la vida.
Hi ha un refrà molt interessant que diu: “de músico, poeta y loco, todos tenemos un poco”: potser una manera creativa de fer quelcom amb la pròpia bogeria que tots tenim és fer música, poesia, art... d’ella.
Fins i tot aquesta bogeria és necessària, ens permet viure i tenir una perspectiva davant la vida: “a fin de cuentas, sólo somos lo que somos “no sin” ella” (Gaceta de la Nel, No. 7, pág. 3).
Sempre hi ha quelcom “no socialitzable” en cadascú de nosaltres, quelcom que escapa de la raó, la lògica predominant, l’harmonia, reste que ens fa humans i que és impossible d’eliminar.
Per a la psicoanàlisi no existeix una frontera nítida entre la normalitat i la anormalitat i podem dir que en tots nosaltres coexisteixen aspectes “malalts” i aspectes “sans”: “La locura no será definida, como habitualmente, como lo contrario de la salud mental o de la razón, sino que se agrega a ellas como condición imprescindible” (Gaceta de la Nel, No. 7, pág. 3)
La “bogeria” ens ensenya, més que els ideals de normalitat que proposa una determinada cultura, vàries coses:

  • Hi ha quelcom en tot ésser humà incurable
  • Hi ha quelcom de singular, propi d’un mateix, irrepetible
  • La bogeria de cadascú connecta amb allò íntim de l’ésser humà
  • La bogeria és a la vegada familiar i estranya, propera i llunyana
Quin sentit té, doncs, la psicoanàlisi en aquest contexte? Em sembla senzillament genial la proposta psicoanalítica: permet que cada analitzant es trobi, al llarg del “seu camí”, amb la singularitat absoluta, allò que constitueix la pròpia bogeria.
Aquesta singularitat absoluta no pot ésser encasellada en cap tipus de diagnòstic tipus DSM, doncs senzillament segueix una altra lògica.  
Aquesta “bogeria” (folie) no equival al terme psicosis (psychoses), d’acord amb Jaques Lacan. Per a ell, un subjecte amb una posició subjectiva psicòtica pot tenir o no bogeria. Aquesta folie té més a veure més amb un desanudament dels tres registres humans (imaginari, simbòlic, real) que amb un anudament específic (psicosi).
Molt ingeniosament, Jaques Lacan sosté que “la normalitat és la bogeria” (folie), per tant, seria “sa” estar en contacte amb aquesta folie estructural en tots nosaltres.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
Gaceta de la NEL-Medellín. La AMP y sus Escuelas. Nº7, mayo 2011 (mensual). Directora de publicación: Claudia Velásquez
Muñoz, Pablo D. El concepto de locura en la obra de Jaques Lacan. SECRETARÍA DE INVESTIGACIONES / ANUARIO DE INVESTIGACIONES / VOLUMEN XV. Disponible en http://www.scielo.org.ar/pdf/anuinv/v15/v15a41.pdf

1 comentari:

  1. Subscric absolutament tot el que ha estat escrit a aquest encertat article, i a més dir que l'única cosa que pot marcar el límit és el rousseaunià contracte social o el més modern llaç social, el fer sense por la diferència entre un deliri i un acte de pensament, sentiment o una revelació.
    En no tenir por podem fer llaços socials que s'anulen quan l'individu que pren la seua individualitat pren por de sí mateix i la seua "folie".
    La realitat rau en un anudament d'allò simbòlic, allò real i allò imaginari propi de cada individu, no hi ha realitat objectiva tota és de subjectiva.
    En escoltar la pròpia bogeria ens adonem de que la realitat és màgica, tangible, infinita, finita, etc. Una contradicció paradoxal amb la qual li posem, connectats amb l'Altre els límits necessaris. En cas d'un autista sempre hi ha un símptoma amb aquell Altre per molt xicotet que siga, que fa l'individu positiu.

    Vicent

    ResponElimina