dilluns, 23 de desembre de 2013

RESPOSTES DE LA CIUTADANIA I LA PSICOANÀLISI DAVANT EL DESMENTALLAMENT DE L'ESTAT DEL BENESTAR

RESUM COMENTAT[1] DE LA JORNADA ORGANITZADA PEL FÒRUM PSICOANALÍTIC BARCELONA – 21/09/2013
Laura Arbós Simó.
Llicenciada en humanitats.

Les ponències van articular una relació entre psicoanàlisi i política (l’espai de tots o que hauria de ser de tots, nosaltres), el discurs psicoanalític com a  possible per a una intervenció en el real social, la teràpia psicoanalítica com a eina d’intervenció en casos de persones que es troben al llindar de l’exclusió,  la psicoanàlisi com a discurs que en  posicionar-se  radicalment fora de tot discurs imaginari ( hipertròfia del jo) té millors eines d’anàlisi dels efectes, precisament, d’aquest discurs imaginari. Finalment, però no amb menys intensitat, la relació entre esquerra política i psicoanàlisi.

La primera taula

Va iniciar la jornada la intervenció del professor de filosofia de la universitat de Alcalá de Henares, Germán Cano. Autor, també, de l’assaig Adoquines bajo la playa. Escenografías biopolíticas  del 68, editorial Anagrama, Buenos Aires, 2011.

Se situa la crisi actual amb una explicació de l’ús de les gramàtiques neoliberals que articulen el malestar social actual.. S’ exemplifica amb la condensació de l’agut El Roto: “Si falla el capitalismo podemos probar el canibalismo”.

Antropofagia i hipertròfia del jo esdevenen els significants al voltant dels quals el neoliberalisme crea imaginaris socials: significants que el neoliberalisme tradueix per:

-          superació de les barreres
-          cerca de noves oportunitats
-          tu pots
-          creació d’autoocupació
-          lideratge
-          emprenedoria
-          rentabilitzar el capital humà
-          etc. Hi podeu afegir tots aquells que aneu trobant al llarg del dia

El discurs crea un imaginari social en el qual hi ha una resistència a sentir-se objecte dependent. No s’accepta el significant persona aturada. Per contra, alguns es denominen desemfeinats actius[2]. No tenen ocupació, però això no significa que no estiguin actius. La recerca de feina és la seva activitat.

Es produeix allò que en l’anàlisi del text segons la teoria Quer[3] se n’ha dit la resignificació del significat.  D’allò més denigrant de l’insult se’n resolt un nou significant que el resitua en un context nou on passa de ser objecte a ser subjecte actiu.

Però no és això precisament allò que demanden les polítiques neoliberals? No és finalment, tota resignificació engolida novament pel propi sistema degut al canibalisme del discurs i la capacitat de remodelajar permanentment el significat?

El subjecte passa de ser perdedor a no ser-ho.

Recau de nou en la trampa neoliberal: el sistema no admet perdedors segons allò que el sistema entén per perdedors: Aquell que no és capaç de continuar dins el sistema establert pel discurs neoliberal.

Les narratives neoliberals no accepten la vulnerabilitat  i obliguen a ser protagonistes del nostre destí de forma il·lusòria.

De fet, com més fort és el jo, com més exigent és el superjò, més tristesa per al subjecte[4], tal com ho esmenta Freud al seu assaig Malestar en la cultura. Fins on pot resistir el subjecte les exigències superjoiques que imposa el discurs neoliberal?

Els significants neoliberals es deixen sentir al cos, tenen el seu efecte. Aquests efectes es visualitzen.

Cossos hipertensos que volen atrapar un ideal antimaterial.  Un antimaterialisme, un grau zero del marxisme, que s’expressa en cossos entrenats per competir en la selecció dels més aptes.

Un discurs obscè. Una narrativa de servitud laboral en la qual s’interpel·la al subjecte des de la identificació amb l’empresa com a marca de distinció.

El personal seleccionat és aquell que millor s’adiu amb la marca de l’empresa, aquell que millor la pot representar. Amb una (con)fusió total amb l’objecte. La marca, com diu Lacan, esborra el tret personal de cadascú.[5]

Des dels textos de Gramsci s’exposa la constatació que en èpoques de crisi es dóna un replegament de la societat que comporta estats feixistes, en comptes d’una revolució o emancipació. El subjecte històric proposat pel marxisme és anul·lat

Gramsci proposava una mirada molecular. Un canvi de la mirada macro cap allò micro.

Així, si bé el missatge neoliberal interpel·la l’home en la seva superació constant, en l’exigència superjoica,  la resposta hauria de ser hegeliana: assumir-nos com esclaus i servs, admetre les mancances i debilitats. S’exemplifica amb la pel·lícula de J. Losey “The servant” (1963) i una breu explicació de la dialèctica hegeliana amo esclau.[6]

Es planteja també les coartades imaginàries que sustenten una realitat construïda a favor d’uns, alhora que reforça el jo i el fa més potent. En comptes d’alimentar el jo segons allò social determina,  es proposa el reconeixement de la precarietat. Lloc des del qual es pot tornar a articular un mínim comú polític.

Cal subratllar que la jugada neoliberal és fer passar per real allò que és una construcció imaginària social. Quan  les coses socialment construïdes són com són, podrien ser d’una altra manera. És a dir, les línies imaginàries que es tracen es podrien dibuixar d’altre mode, i no hi ha res fora de nosaltres mateixos que digui que aquestes línies han de ser així.
Quan ens parlen d’economia, per exemple, en lloc està escrit  que els mercats necessitin d’una determinada estabilitat política per poder operar en el ciberespai del diner electrònic que corre sense fronteres d’un país a un altre en un obrir i tancar d’ulls. Vist i no vist. I d’altra banda també hauríem de veure què volen dir quan diuen estabilitat política. Ja que entre d’altres coses la política, quan es juga en l’arena d’allò púbic, de tothom,  per si mateixa ja és inestable, tret, clar, que finalment l’arena política sigui abolida.
El missatge neoliberal té una pretesa voluntat, i no pas perquè sí, de fer creure que operen com la ciència. I quan ens parlen de  “realitat de l’economia” allò que ens volen dir és que no poden fer més que el que fan perquè s’atenen a una realitat ineludible, com si allò, és a dir, el mercat, no fos modificable, i el consideren amb qualitats pròpies de la mateixa manera que la qualitat  del diamant és la duresa, o la de l’escorpí picar.[7]
Això no vol dir però que aquesta construcció no estigui i no faci finalment topall en el real. Un topall amb el qual es troben en aquests moments milions de persones a Europa: sense feina, desnonats .... amb tot el que això vol dir quan allò que precisament impera és precisament l’alienació del jo a les mateixes construccions imaginàries neoliberals que el discurs imprimeix.
Ineludiblement, hi ha una interrelació entre allò imaginari, real i simbòlic.


El segon conferenciant, Josep Moya, coordinador de l’observatori de salut mental de Catalunya.

Contextualització de l’inici de la crisi econòmica. Un model de societat en el qual cala el discurs neoliberal (o bé els efectes del discurs neoliberal en les societats).
Es torna a remarcar la definició de subjecte neoliberal: ser empresari d’un mateix, competitivitat en l’obtenció d’objectius empresarials, màxima productivitat i plusvàlua en termes de gaudi, que fa aparèixer la depressió en termes d’avaluació segons manuals. Allò amb el que es troba el subjecte és amb un saldo negatiu entre allò que esperava i el resultat que n’obté. S’hauria de parlar doncs de tristesa i no pas de depressió.

La possibilitat és ficar-se a fer treball de base, a les trinxeres,  i crear un altre discurs que canviï allò que en un moment determinat s’entén dins del sentit comú (o reflexionar sobre la repetició de clixés)

En aquest sentit, podríem fer esment a Foucault quan expressa que cadascú té la seva parcel·la de poder, o bé repensar des d’on fer política i no oblidar que finalment tot acte és un acte polític que té els seus efectes. Alhora, podem fer referència a H. Arendt quan en el seu llibre sobre el judici  a Eichmann diu que aquest es comportà en harmonia amb la norma general sense recorre en cap moment a la reflexió sobre això que coneixem com consciència atès que no pertanyia al grup dels que desconeixien les lleis del seu país, sinó tot el contrari. [8]


A manera de resum d’aquesta primera taula: aquest Altre no disposat a ajudar  ni a tenir cura dels cossos de les persones ens invita ara com mai a ajudar-nos entre nosaltres i resituar-nos al costat dels altres. De fet, tot i que aquest Altre està, no hem d’oblidar que és de nova construcció, i que de la mateixa manera que se l’ha creat i se l’ha fet gran, se’l pot descrear. Això sí, és cosa de tots alhora que s’ha de pensar  aquest espai social com un espai polític. Alhora, s’ha de repensar la política i la manera de fer política, sempre tenir present que la realitat construïda és així però pot ser d’una altra manera i per això s’ha d’apel·lar sempre als drets humans i a l’ètica.


La segona taula

En aquesta segona taula es va parlar, sobretot, de l’impacte de la crisi econòmica en la salut mental de la població i dels canvis que es duen a terme o s’haurien de fer en l’acció comunitària.

Daniela Aparicio, psicoanalista, AME de la EPFCL, Fòrum Psicoanalític Barcelona.
Aquesta ponència es pot consultar sencera a http://cartelpsicoanalitic.blogspot.com.es/

S’exposa una crua situació: un augment dels suicidis: un desig de mort que passa a l’acte.
En aquest context, es qüestiona la posició d’analista i n’apareixen nous reptes.

El grup “Un grupo llamado dignidad” replanteja l’actuació i posició de l’analista en abordar un grup de 10 persones sense feina i sense perspectives de poder-ne trobar. Algunes ja amb l’atur i el subsidi exhaurit.

La cura que s’aborda amb aquest grup no és una cura tipus: Que les persones retrobin la seva dignitat. Que la sentin com un dret i no com alguna cosa lligada als ingressos monetaris.

Punts crucials dels relats d’aquestes 10 persones:
-          Temen ser utilitzats novament en aquestes sessions
-          Exposen el seu relat personal d’ “estar a l’atur”
-          Se senten perduts
-          No existeixen per a l’Altre
-          Ningú t’estima
-          Sentiment d’estrangeria al seu propi país
-          Poder Ésser seria un objectiu (per poder Ésser s’han de tenir uns ingressos mínims)
-          Llicenciatures, màsters, no serveixen per a res. Són una estafa. Diuen. Sempre falta algun ingredient que no es té. L’Altre mai està en falta.
-          Molesten. Són les deixalles de l’Altre. Tu no ets les deixalles de l’Altre
-          No hi ha projecte, tot i la seva actitud activa de compartir entre ells allò que el mercat encara dóna. Són generosos entre ells.
-          Reconstruir els vincles. Refer el llaç social. Fer xarxa, compartir els correus electrònics. Recordar: Tu no ets deixalla.
-          Dignitat
-          Caiguda de les identitats. Ara qui sóc? Apareixen noves entitats.
-          Ens han eliminat de la reforma laboral
-          Serà un extermini?
-          Què faré fins la jubilació?
-          Lluitar amb valor. Superació
-          No perdre el sentiment de dignitat.
-          Proposen obrir noves vies per a un món en transformació.
-          Hi ha un assajament al benestar social
-          El bécomú. Nous vincles: Avui em sento més persona
-          L’atur es pateix. És una plaga.
-          la proposta del relat social era treballar i consumir i ara no hi ha treball ni diners per poder consumir.

La reflexió davant aquests relats:
-          el real del patiment no tot es pot narrar
-          com ser subjecte digne quan el significant dignitat està carregat de significats que sostenen un imaginari ideològic.[9]

El problema que es sosté és el mateix que ja he exposat: fer passar allò ideològic (imaginari) com a real. Atents quan els polítics expliquen la situació dient les coses són així. La realitat és aquesta i no hi podem fer re. S’han de fer retallades. Quan allò que s’esperaria que diguessin és: Atès que aquesta manera d’actuar està comportant dolor entre la població, reencaminem els nostres actes per tal que allò que construim sigui més bo per a tots. I no pas: La realitat mana. Allò que ha de manar, tal com s’espera són els drets humans i l’ètica.


La segona ponència va anar a càrrec de la treballadora social de l’Eixampla de Barcelona, Isabel Fontanet.

Exposició de les noves demandes socials que es dirigeixen a la xarxa de serveis socials. Aquesta nova situació, els ha fet replantejar la seva pròpia professió.

Si bé fins ara la seva feina ha estat principalment informar i gestionar dels recursos disponibles, ara atenen un col·lectiu de persones que mai s’havien vistos abocats als serveis socials. Són persones amb demanda de feina,  amb falta d’expectatives, de projecte de futur (tal com s’ha dit al llarg de les ponències).

Se’ls deriven els casos com si tinguessin la solució a tot. Però aquesta nova situació els fa repensar els seu ofici com a treballador social i no només entès com a gestor i tramitador de recursos. Seria una professió de nou encaminada a:
-          avançar en la transformació social
-          promoure la justícia social
-          potenciar l’ajuda de la comunitat i usar el treball en xarxa

Es presenta el cas d’un home com exemple del nou tipus de demanda amb la qual es troben.

Demandes que no són pròpiament les que habitualment es donen als centres de serveis socials i que estarien més properes a aquelles que Freud va descriure al seu text El malestar en la cultura. Un text en el qual Freud garbella de manera sàbia. Allò que produeix la cultura també produeix en l'home el malestar en ella mateixa. Text publicat el 1930.

Contacte:






[1] El meus comentaris van en lletra cursiva i només descriuen les meves opinions.
[2] La ponència va ser en castellà i Cano va usar el terme desempleados que no desocupados, per tant, no usaré el terme desocupat. En una de les intervencions dels assistents es va destacar aquesta qüestió terminològica quan W. Brandt va començar a parlar d’ocupació en comptes de treball. Evidentment, hi ha una voluntat política darrera l’ús d’una o altra terminologia pels canvis de mentalitat que comporta i per tant de construcció de la realitat, en aquest de la contractació laboral, és a dir, de la relació treballador empresa. Relació que no ha cessat de ser inestable i ara més que mai.
[3] J. Butler
[4] B. Nominée: “Hoy en día podemos comprobar los efectos de la egopsicología: desmantelamiento de la clínica freudiana, promoción de la depresión y luego, prozac para todos”  La voz y el superyó (2006)
[5] De l’estructura com immixtió d’un Altre Prerequisit a qualsevol subjecte sigui quin sigui J. Lacan (1966)              
[6] Si bé Lacan llegeix Hegel, la proposta lacaniana canvia de la hegeliana: per a Lacan tant gaudeix l’amo com l’esclau. Qüestió no menor que es pot resumir en: Que el capitalista no t’arranqui el gaudi per la vida.
La idea seria que l’amo necessita l’esclau per seguir sent amo, però a dia d’avui, entrat ja el segle XXI ens podem qüestionar si això segueix així. Necessita encara l’amo l’esclau? Semblaria que a dia d’avui a l’Amo li sobren esclaus.
[7] Charles S. Peirce
[8] Avui, 16/10/2013,  el jutge de Girona, Benet Sarellas, ha ordenat  suspendre els desnonaments  a Salt (gironès) per mesures provisionals aplicades pel Tribunal Europeu de Drets humans.
[9] Imaginari i ideològic en aquest cas seria una redundància. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada