dilluns, 17 de febrer de 2014

L'ESCRIPTURA DEL DESIG

2n Llevant Càrtels, Barcelona,  05-10-2013          
                                                                    
Manel Rebollo: mrebollo@spt.cat
Psicoanalista, Psicòleg Clínic i AME de l’EPFCL.

  
El comentari que presento avui es contextua en el treball que estem desenvolupant en un càrtel inscrit a la nostra Escola des de Tarragona. El títol del càrtel és "Clínica del desig", i el títol general del meu treball és: "El desig: un destructor indestructible". M'acompanyen en aquesta aventura Cristina Santiago (més un), Franc Estévez, Ester Pi i Rosa Salmons.

Vam triar el desig com ítem genèric de treball per ser precisament el tema de la nostra propera Cita Internacional, el juliol de 2014 a París. Així doncs, una de les primeres lectures que estem fent en aquest temps de reunions gira al voltant del llibre 6 del Seminari de Jacques Lacan, "El desig i la seva interpretació", que acaba de ser publicat en francès. De tots és coneguda la variant que Lacan dóna d'aquest títol en la conclusió del seu seminari: "el desig és la seva interpretació".

Aquesta sentència deixa el desig en una posició de certa ambigüitat, de poca fixesa, a mercè de l'altre, l'intèrpret, cosa coherent amb la idea que el desig no pot ser dit, no és abordable per la paraula. Si de cas pot ser abordat com a demanda, i per tant convocant l'Altre de l'amor, a qui aquesta demanda fa existir i s'hi adreça. La demanda és, per tant, producte d'un decantament del desig en el seu pas pel discurs: cosa que que pot recollir aquest altre que escolta. Hi ha però quelcom que resisteix aquest filtratge, que és el que li dóna consistència real: allò que Freud anomenà pulsió i que Lacan rebateja amb el nom de gaudi, i posteriorment, potser amb major rigor,  amb el de objecte (a), allò que ell mateix va considerar la seva única aportació a la teoria psicoanalítica, forjant aquest concepte amb "totes les seves lletres" l'any 1964, en el llibre 11 del seu seminari: "Els quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi".
Aquest quartet terminològic, desig, demanda, amor i gaudi, s'entrellacen i ineterfereixen entre ells sovint conceptualment, per això val la pena revisar les seves relacions.
"Desig" és un concepte eminentment freudià, implicat en altres termes fonamentals en el seu ensenyament, com "libido", "símptoma" o "pulsió".
El correlat en l'ensenyament de Jacques Lacan és el de "gaudi", concepte aquest que ve a ser el producte resultant dels desenvolupaments lacanians sobre el desig freudià, i que troba un element comú clau en el terme "objecte a ", atès que aquest respon a dues atribucions essencials: causa de desig i condensador de gaudi. Una o altra atribució estarà en funció de que aquest objecte es faci absent o bé present.

Pel que fa al meu tema particular en aquest càrtel, també ha experimentat alguns avatars.
D'entrada el meu interès pel tema del desig és antic, i es remunta a la meva entrada en la psicoanàlisi. Lacan va dictar el seu seminari del desig l'any del meu naixement, i sempre l'he tingut com el seminari que em faltava, fins que ha estat publicat aquest estiu.
Ara fa vint anys, quan la meva feina s'inscrivia en el camp Freudià, vaig dedicar-me a estudiar el recorregut del desig en l'obra de Lacan des de 1936 a 1960, i el resultat es va publicar en el número 10 de "Freudiana" amb el títol "El deseo en la enseñanza de Jacques Lacan", l'any 1994. Va ser doncs la meva primera "escriptura del desig".
En les nostres primeres reunions de càrtel vam revisar aquest text per mirar de resseguir les referències bibliogràfiques citades, i després vam passar a les primeres lliçons del Seminari 6, on ens vam detenir concretament en l'estudi del graf del desig. Aquest graf ja és en si una escriptura del desig, com el seu propi nom indica, i es presenta presidit pel que podríem dir-ne La pregunta: Chè vuoi? En el graf trobem la sigla del desig, d, en la mateixa línia on Lacan escriu la fórmula del fantasma: $<>a. Aquesta fórmula ve a ser de nou una escriptura del desig, d'una modalitat de la relació del subjecte amb el desig, circumscrita en aquest cas al gaudi.

En la sesssió de 28 de gener de 1959 Lacan afirma:
"En aquest interval entre el llenguatge purament i simplement quesitiu i el llenguatge que s'articula [votiu] en que el subjecte respon a la pregunta de què vol, on el subjecte es constitueix en relació amb el que és, en aquest interval es produirà aquesta cosa que s'anomenarà concretament el desig.

Més endavant, en la mateixa sessió, diu: "El desig és una reflexió, un retorn a aquest esforç a través del qual un subjecte es situa en algun lloc  davant del que designo amb el fantasma, és a dir la relació del subjecte en tant que esvaïdora, en tant que s'esvaeix en una certa relació amb un objecte electiu."

Però el desig del subjecte no es redueix al fantasma, llevat que es tracti del subjecte pervers. El subjecte desitjant és algú per a qui el fantasma no ocupa tot l'abast del desig, atès que el desig es constitueix per una pèrdua, pèrdua que precisament afecta al gaudi.

A continuació indico el graf per ubicar aquest interval entre els dos nivells, les dues cadenes del discurs: enunciat i enunciació, corresponents al nivell quesitiu i votiu del missatge. En aquest interval hi ha escrit el desig.



Chè vuoi?




La meva primera intenció en aquest càrtel era prosseguir l'estudi del desig en l'ensenyament de Lacan més enllà del 1960, però em va semblar un objectiu massa ambiciós, i finalment em vaig decidir per un títol més acotat: "el desig, un destructor indestructible".
La idea era confrontar l'afirmació freudiana que el desig és indestructible, enunciada al final de la Interpretació dels somnis, amb el fet que el desig és destructor de l'Altre, com es després de l'ensenyament de Jacques Lacan.
Si bé el desig es constitueix com desig de l'Altre, quan el subjecte opera des del seu desig -i això troba la seva expressió culminant en l'acte- barra l'Altre. Contràriament a quan un es troba capturat en els dominis de la demanda, esperant de l'Altre el do d'allò que el completi, el subjecte del desig actúa des de la seva pròpia falta i no espera completud. Precisament la seva acció descompleta l'Altre.
Per tant la meva pregunta es circumscriu a la tensió entre allò que fa indestructible el desig i el seu aspecte destructor, fragmentador, i mirar de situar el vincle entre ambdues atribucions, entenent que una és causa de l'altra.
De les primeres reunions de càrtel es va retallar una pregunta, formulada per un dels cartelitzants. Una pregunta diàfana: Què és Dasein?
Aquest terme que sorgeix en la llengua alemanya i que Heidegger recull i formalitza conceptualment obté una forta ressonància en Lacan en els primers anys del seu Seminari, quan aborda la qüestió del "ser" del subjecte. Sabem que aquesta qüestió té diverses línies de desenvolupament: el ser de llenguatge, que desmbocarà en el parlésser, el ser de gaudi, que té algunes fites, com l'esmentat objecte a, el "je souis", LOM, etc...
Vaig proposar-me en aquest moment entretenir-me en el terme Dasein i d'això va sortir la primera producció que vaig fer en aquest cartel, presentada a Tarragona en el nostre Espai Càrtel el 16 de juny passat amb el títol: "Dasein, de-ser, desig: apropament a una eventual ontologia del desig".
Allí pretenia donar compte, entre altres qüestions, d'una sèrie de termes que s'esglaonen en moments diversos a l'hora de tractar el "ser". Tenim així Dasein, La Cosa (Das ding), l'objecte a, la falta en ser, el deser, el sinthoma, el parlésser, LOM, i alguns altres termes que van anar quedant en el camí. No es pot negar que tot aquest reguitzell terminològic apunta a discernir la modalitat de ser que inaugura el pensament freudià amb la concepció del desig humà, el desig inconscient, el desig reprimit, allò que subverteix l'èmfasi que Descartes va posar en la substància cogitant, el pensament.
Arribat a aquest punt em vaig preguntar com continar la meva tasca, i em vaig trobar llegint el capítol 5 del seminari XVIII, "D'un discurs que no fos (du) semblant", titulat "L'escrit i la paraula", dictat per Lacan el 10 de març de 1971.
Aleshores vaig pensar com a nova fita investigadora aquesta: "l'escriptura del desig". Em va semblar que l'escriptura podria ser un element aclaridor del fet que el desig fos indestructible. El raonament es centra en l'Inconscient entès com una escriptura del desig, del desig reprimit. És a dir -per fer via- reprimit seria una modalitat d'escrit que fa el seu retorn en el símptoma. Així, el desig podríem entendre'l com l'S1, l'Urverdrängt, el tret unari, que escrit per fora del discurs no potser copsat per aquest més que en la forma de retorn, de lectura esbiaixada, que constitueix el símptoma. En la mesura que no pot ser copsat pel discurs roman indestructible. És la mateixa idea de Lacan que el desig està articulat (escrit?) en la paraula però no es pot articular (escriure?). Per això és indestructible. Resumint, el símptoma s'escriu amb la lletra del desig.
L'anàlisi com a procediment es formularia com una lectura del símptoma a partir de l'associació lliure que podria portar a una reescriptura del símptoma, romanent el desig en la seva condició d'indel·leble a l'efecte de lectura. És a dir, es tracta d'una escriptura inesborrable, atès que aquest desig modula i metabolitza el gaudi, que és el reducte irrenunciable -el ser- del subjecte que el desig inscriu.

L'escriptura és un tema recurrent en Lacan. És el títol amb que decideix recollir els seus treballs escrits, "Escrits", tot simplement. I d'ells ariba a dir que no estan fets per a ser llegits. Entre aquests trobem "La instància de la lletra...", "Joventut de Gide o la lletra i el desig", i entre els seus "Altre escrits" hi ha "Lituraterra", sense anar més lluny.
Una de les primeres accepcions que en fa és a partir del terme "poubellication", en el que insereix el cubell de la brossa en el fet de publicar. Així doncs, publicar suposa desprendre's, llençar, produir una pèrdua, però també deixar alguna cosa en dipòsit, de vegades legal.
Sabem el difícil que resulta escriure, més que parlar. En l'escriptura es juga una decisió, una fixació, una inscripció en l'Altre. Si, com solem dir, les paraules se les emporta el vent, en canvi l'escrit queda. Escriure és exercitar la castració, i sovint implica tota una sèrie d'efectes i afectes en el cos.
En aquest punt recordo Marguéritte Duras quan parlava del fet d'escriure, de tot el que suposava per a un "veritable escriptor". En aquest sentit deia que Sartre no ho era, perquè no es posava en joc ell mateix quan escrivia.
Si Freud va escriure els primers capitols de la psicoanàlisi, en acabat es va produir una veritable tasca d'esborrament per part dels postfreudians. Precisament aquí és on Lacan va emprendre el seu retorn a Freud, en un intent de recuperar l'escriptura freudiana de l'extraviament al que havia arribat. Podem dir que és Lacan qui escriu Freud, qui l'escriu més enllà de Freud mateix. Lacan ens va ensenyar a llegir Freud i va poder desplegar el text freudià més enllà dels propis atzucacs del seu autor. Sense Lacan el destí dels textos freudians s'hagués revelat funest.
Transmissió, aquest és el terme adient per anomenar el treball lacanià d'escriptura del pensament freudià, revelador -com sinó?- del desig de Freud.

Ja per a Freud el somni és una escriptura, i la seva interpretació n'és la lectura. Així doncs, és força raonable pensar que es tracta de l'escriptura del desig. Si estenem aquesta atribució a les diverses formacions de l'inconscient podem considerar-les també coma formes diverses d'escriptura del desig. O en termes més lacanians, formes d'escriptura de l'enunciació subjectiva, que supera l'enunciat, de la mateixa manera que la lletra excedeix el significant, com diem de l'escrit en relació amb la paraula.
Quin estatut donar-li aleshores al símptoma? Si posem el símptoma en sèrie amb les formacions de l'inconscient, fàcilment podem concloure que el símptoma també seria un treball d'escriptura, però convé que ens hi aturem.
El símptoma s'interpreta, es llegeix, a partir de les formacions de l'inconscient. Aquestes sí que són un treball. El símptoma, com en alguna ocasió destaca Colette Soler, implica més aviat una detenció en el treball de l'inconscient, en el seu treball d'escriptura, que es continua quan es manifesten noves "formacions de l'inconscient". De vegades la intervenció de l'analista, la seva interpretació, produeix com a resposta aquestes noves formacions de l'inconscient que es manifesten reveladores d'un nou sentit del símptoma i operen una modificació, un desplaçament en el mateix. Podem dir que en aquest moment sí que s'ha pogut reanudar la lectura del que l'inconscient hauria escrit en el símptoma. Per tant el símptoma és més aviat un error d'escriptura, una detenció en l'escriptura, i el treball de l'anàlisi pot ser considerat aleshores una reescriptura del símptoma, fins allà on sigui possible. Recullo aquí la cosideració del símptoma com a resta de sentit.

Si l'entrada en anàlisi implica la posada en joc de la paraula del subjecte sota la consigna de l'associació lliure, això pot inaugurar un treball de lectura, però amb això no n'hi ha prou. Si hi ha anàlisi, si l'analista fa acte de presència, la cosa ja no es redueix a un treball de lectura, sinó que esdevé un treball de escriptura. Només així podem entendre el fet que l'anàlisi operi modificacions en la posició del subjecte, en el seu símptoma, i no tan sols una "comprensió" del "sentit" dels símptomes, que per sí sola és absolutament innòcua, i més aviat afiança el símptoma i li dóna major consistència.

Quan Lacan apel·la a un discurs que no fos (du) semblant, i entenc que aspira a que el discurs psicoanalític pugui arribar-hi, incorpora la lletra en aquesta fita. La lletra, una "vora del forat del saber", excedeix al significant, amb el qual sols es pot fer un discurs que sigui semblant. Pierre Bruno planteja en la idea freudiana del "melic del somni" una prefiguració d'aquesta concepció lacaniana de la lletra.
Així, si el somni escriu el text del desig, el seu melic voreja el forat real, el S1 urverdrängt que no pot ser dit, tot i que es pot intentar una escriptura al seu voltant: una anàlisi.

No hi ha relació sexual que es pugui escriure, i en aquest forat s'umbilica el símptoma de cada subjecte. Aquest sí que pot ser escrit, més enllà de llegit, i per tant, ser reescrit. És la manera com entenc que es pot afrontar una assegurança contra la relació sexual.

Les respostes literàries a la falta de relació sexual són freqüents. El mateix Gide, enamorat de la "pobra" Madeleine, escriu l'objecte a que causarà el desig per ella: les cartes d'amor. Les mateixes que Madeleine, emulant Medea, destruirà, foradant el ventre d'André, Pasifae rediviva a mercè dels vedells blancs dels que gaudia clandestinament.

Però més enllà que la relació sexual no es pugui escriure, cal que un subjecte pugui escriure que això és impossible per ell perquè puguem dir que ha portat la seva anàlisi fins al final. El desig renovat que l'anàlisi escriu ve a verificar aquesta certesa.

Si hi ha analista com efecte de l'operació, el passi s'institueix com el lloc on tractar d'escriure la nova lletra. I el càrtel del passi hauria de ser capaç de llegir-ho, si vol ser digne de la seva escomesa.


Fins aquí unes primeres reflexions al voltant del tema que m'ocupa en aquest càrtel que fa poc hem encetat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada