dissabte, 2 de juliol de 2016

El subjecte en el discurs del gaudi i en la literatura contemporània


Miquel Ruaix
2016

Freud assenyalava com a causa de la neurosi els efectes que la repressió del desig sexual tenia en la vida dels subjectes. Els símptomes  de conversió en la histèria, l’ajornament indefinit de l’acte i les idees obsessives o la por i la vivència de la deconstrucció de l’espai en la fòbia. 
La “repressió” no és només una paraula que, en el seu sentit col•loquial,  descriu l’esforç psíquic de mantenir a ratlla la realització d’un desig inacceptable per l’individu i, sovint, també pel seu entorn social, sinó que la “repressió” té una altra accepció, és un concepte fundador de la mateixa subjectivitat, en tant que repressió primària, com l’operació que permet que el desig inconscient –efecte de la repressió- doni, per això mateix, una significació sexual a l’inconscient.
Aquests dos nivells, el fenomènic i l’estructural, es tracten indiferenciadament. A més, la paraula repressió, té l’inconvenient que descriu conceptualment  l’estructura però al mateix temps té un sentit col•loquial i fins i tot banal. Ara mateix és una paraula mal vista, sona a antic i arcaic. Estem en l’era dels drets subjectius, entre ells, el dret al gaudi. La psicoanàlisi ha emprat paraules comuns, pel seu valor descriptiu, per conceptualitzar ni més ni menys que la mateixa constitució de la subjectivitat. 
El gaudi forma part del ser viu. Els sers parlants, com efecte del llenguatge, tenim una varietat de gaudi que anomenem gaudi fàl•lic. Aquest permet al subjecte localitzar-lo en una part del cos i desplegar-lo en el llenguatge. El gaudi que queda fora del gaudi fàl•lic l’anomenem gaudi Altre. Les toxicomanies, algunes formes de psicosi i d’autisme, els esports extrems o d’alt risc apunten al gaudi Altre en la mesura que es posa en joc tot el cos, és un gaudi deslocalitzat i difús. La localització del gaudi marca un límit, una frontera al gaudi com a tal. El gaudi fàl•lic no ve per defecte, és una construcció de la subjectivitat en interacció amb l’Altre com a depositari del llenguatge i dels significants que marquen el seu desig.
La realització d’un desig ve acompanyada del gaudi o satisfacció pulsional si bé el desig, com a tal, queda sempre insatisfet. 
L’aixecament de la repressió sexual i la invitació al gaudi com a discurs dominant no vol pas dir que els subjectes deixin d’estar construïts a partir de la d’una falta fundadora que posa en moviment tota la lògica binària del significant. Hi ha desitjos que apunten a un gaudi no permès i que estan escrits des d’un temps immemorial en els “Deu manaments”. Són una manera de localitzar el desig prohibit i la màxima expressió del gaudi fàl•lic.  Hores d’ara, estan posats al dia amb la Carta dels drets humans o el que és el mateix, totes les vulneracions de drets humans són l’expressió d’un gaudi prohibit i que es prohibeix, precisament, perquè es desitja. Si la repressió no operés, la vida social no seria possible, és el que passa quan hi ha una guerra, totes les repressions que estan al servei de la civilització queden suspeses, ningú té cap garantia de que algú altre no en gaudeixi sense privar-se de cap satisfacció. 
La nostra humanitat, la nostra subjectivitat, està construïda sobre una operació de repressió del desig que rau inconscient. Altrament, seria insuportable la vida pel comú dels humans: veure’ns animats per desitjos que apunten a satisfaccions contràries a les pròpies creences o ideals. 

La repressió afecta al desig que té, constitutivament, una significació sexual. El subjecte que en resulta, és un subjecte de l’inconscient que habita el desig reprimit. 

La invitació al gaudi no és gratuïta, si el subjecte si adhereix en paga un preu en la seva vida. La pulsió al servei d’un objectiu o desig queda reduïda a la immediatesa, la suspensió del desig com a productor de trajectes dintre d’un projecte anima la recerca de la satisfacció en el dia dia.. entrem en la lògica de l’addicte, l’únic projecte és obtenir el gaudi el més aviat possible.       
El social ha banalitzat algunes de les descobertes de la psicoanàlisi? Se les ha apropiat, però les ha buidat de tota la seva potència conceptual? 
Els moviments feministes i d’alliberament de la dona, en la segona meitat del segle XX, han organitzat tot un discurs al voltant de l’anomenada “llibertat sexual” que s’ha generalitzat com un valor predominant en el social. Allò que no es permet un individu té com a referent el context social en el que viu. Quina diferència hi ha entre inhibir i reprimir un desig? Tractant-se d’un desig, en el primer cas, operem sobre la motilitat, la realització de l’acte; en el segon cas, operem sobre la seva significació, entesa com a acte de significació i que és el que apareix en el símptoma. Els dos, són dues operacions inconscients. Ara bé, en el llenguatge col•loquial, repressió i inhibició es fan servir com si podéssim operar sobre elles, com si en tinguéssim un domini a l’abast de la consciència.  En el social no hi ha diferenciació.
L’alliberament de la sexualitat pot ser l’hem d’entendre més com un discurs que anima la desinhibició que no una acció que incideix en l’organització del desig en tant que inconscient. Hi ha desinhibidors que no des-reprimidors de la sexualitat. Els desinhibidors actuen en relació a desfrenar la realització d’un acte, fan baixar la defensa. Està clar que són actes, en certa mesura, forçats, encara que volguts. Aquesta és una qüestió fonamental, la desinhibició permet accedir a la realització d’actes dels quals el subjecte no n’ha assumit la seva significació com a tals. Accedir a l’acte, sense la drecera de la desinhibició “tòxica”, quan el subjecte s’hi resisteix, vol dir abordar l’acte de significació que es construeix en el símptoma per a, segons les lleis del llenguatge, produir una rectificació subjectiva amb les eines que dóna el joc metafòric i metonímic. Això mereix donar un lloc al subjecte de la paraula, val a dir, disposar les condicions per a què es produeixi, en acte, la pràctica de l’anàlisi. La farmacologia o els tòxics clàssics afecten la motilitat i produeixen una certa dessubjectivització perquè no aborden el teixit de llenguatge que ens constitueix com a subjectes.

La desinhibició sexual s’ha convertit en un valor dominant en el discurs social. A vegades, el discurs social va més enllà del que l’estructura subjectiva de cada individu està disposada a acceptar, fins hi tot pot produir un forçament o una violentació. Una imposició de la desinhibició com a valor social en relació al temps subjectiu de cadascú. S’invita els subjectes a aixecar tota inhibició per a acomplir plenament el seu gaudi, el seu fantasma. El consum generalitzat d’alcohol, de pastilles de disseny i altres substàncies desinhibidores estan al servei d’aquesta causa. Hi ha un desfasatge entre els discursos dominants i l’organització de la subjectivitat. S’ha creat tot un mercat de substàncies furtives i altres de permeses, com els antidepressius, al servei de dissoldre les manifestacions de resistència de la subjectivitat a aquesta imposició del gaudi que s’ha convertit en el nou ordre social contemporani. 

Les lleis del llenguatge: la metàfora i la metonímia són l’arquitectura amb que està construïda la subjectivitat. Els desinhibidors afecten a l’organització  metafòrica-metonímica del subjecte i animen els passatges a l’acte. És conegut que el consum d’antidepressius genera una eufòria induïda que pot animar diferents menes de passatge a l’acte: des de l’autòlisi fins a l’agressió. Si estem construïts amb paraules i segons les lleis del llenguatge, si som “parlêtres”, sers parlants, fets de llenguatge, com assenyalava Lacan, tot allò que no tingui en consideració les lleis que ens regulen, és un forçament i una violentació de la nostra condició. 
El discurs social de l’alliberament sexual ignora que no hi ha un accés directe a l’altre, que estem mediatitzats pel llenguatge i que la nostra percepció és fantasmàtica, és a dir, que el gaudi sexual també està mediatitzat pel llenguatge en tant que gaudi fàl•lic. Sheherazade n’és el paradigma. Hi trobem desplegada la potència metafòrica del llenguatge gràcies a la naturalesa lingüística del gaudi fàl•lic; el gaudi es diu entre les paraules.
El nomenat alliberament sexual s’ha esdevingut, en bona mesura, desinhibició sexual però també, i això és el més important, ha desjerarquitzat els gaudis i n’ha legitimitat la seva paritat. Ara bé, si no tenim un accés directe a l’altre i el que regula el gaudi és el fantasma, l’alliberament com a tal és més un discurs que dona carta de legitimitat a totes les variants de gaudi sexual: hetero, homo, lesbi, trans i inter que no un abordatge de la sexualitat “lliure” de la mediació del llenguatge. A més, no és el mateix desjerarquitzar les variants del gaudi que legitimar l’excés i la desmesura en cadascun d’ells com a valor principal.
La clínica ens ensenya com la immersió social del subjecte en el discurs del gaudi, com a discurs predominant, té afectes en la construcció de la subjectivitat. L’abordatge de la sexualitat, en l’actualitat, va més enllà del que Freud teoritzava en la “Sobre una degradació de la vida amorosa.” L’abordatge sexual de l’altre admet dues variants: amb amor o sense amor i en aquest sentit, val tant per l’home com per la dona. Tant per l’un com per l’altre no és el mateix fer sexe, donar satisfacció als seus impulsos eròtics quan hi ha amor que quan no n’hi ha. Quina funció té l’amor? Quins son els discursos sobre l’amor? 
En el llibre de Iolanda Batallé, Faré tot el que tu vulguis, ens mostra la deriva del subjecte quan es deslliga l’amor del gaudi sexual. Portada per la lògica del gaudi com a experiència, dignifica les perversions a l’estil d’una “Emmanuelle” posada al dia. Amb el personatge masculí, mostra com per sota del gaudi, que en ell és una aposta per encarar la vida sense concessions als sentiments, hi ha una posició de defensa davant la vulnerabilitat que produeix l’amor. L’asseveració de Lacan que l’amor fa condescendir el gaudi al desig ens mostra una de les seves funcions. Posar fre al gaudi i “alliberar” al subjecte del desig de la seva tirania. Hem dit alliberar? Serà aquesta la nova Alliberació a proposar? És subversiu, ara mateix, parlar de l’amor en el sexe? 

L’accés a l’Altre del sexe només és possible si hi intervé l’amor? Lacan diu que l’amor fa suplència a la no relació sexual, val a dir, que pot donar accés a una relació amb l’Altre del sexe, a heteros. Altrament, només estem en el que és homo, en el sentit de sota els efectes de la significació fàl•lica. 
En Iolanda Batallé l’amor es deslliga del gaudi per la força d’una decepció o d’una traïdoria; hi ha una ferida i els personatges substitueixen l’amor per l’experimentació. Vesteixen de dignitat investigadora la posada en acte, la escenificació, dels seus fantasmes perversos. En comptes de fer l’experiència d’una pèrdua és llencen a una carrera metonímica orientada pel gaudi per a tapar la fissura de la contrarietat i la pèrdua. Es tracta d’experimentar amb el gaudi per evitar de fer l’experiència del dol. 
En el discurs social predominant sobre el gaudi de donar status de legitimitat als excessos, opera aquesta substitució o metàfora –seguint les lleis del llenguatge- de col•locar en el lloc de l’experiència de la reflexió i el pensament, l’experiència o l’experimentació amb els objectes reals. Sovint opera un fantasma voyeurista. Aquesta és una de les derives subjectives que propicia en l’individu el discurs social predominant.
En Algú com tu, Xavier Bosch ens proposa una aproximació a l’amor com a enigma. Què és un enigma? Quina funció té?
L’amor és un enigma que introdueix el suspens, en la subjectivitat, amb la qüestió de la veritat?
Col•loquialment parlem de desig com si fos alguna cosa que tenim al nostre abast si bé, estrictament parlant, hauríem de parlar d’anhel. El desig té una naturalesa enigmàtica, participa de l’enigma en la mesura que no es pot dir directament si bé està operant i determinant els nostres actes. La seva naturalesa enigmàtica es posa de manifest quan experimentem la divisió subjectiva que ens constitueix; ho formulem com una pregunta, una interrogació quan allò que diem que volem no està acompanyat dels actes apropiats per aconseguir-ho. Què volem, doncs, si els nostres actes desdiuen les nostres afirmacions? 
L’amor participa d’aquesta naturalesa enigmàtica en la mesura que més enllà de les diferents abordatges de l’amor: cristià, cortès, místic, romàntic, passió.. obra una interrogació. Podem pensar els diferents abordatges de l’amor al llarg dels temps com una invenció del ser humà per a protegir-se de la barbàrie de les seves pròpies pulsions. Què és el que desperta l’amor en cadascun dels partenaires, quin tret, quin significant? Safouan explica com Breuer i Bertha Pappenheim compartien el significant orfe, aquest operava com un punt d’identificació que despertava l’amor en els dos. L’enigmàtic en l’amor és que el tret o el significant que fa llaç rau inconscient. 
Introduir el suspens és introduir la divisió subjectiva en el discurs social i amb aquesta, que la veritat mai es pot abastar, si no és a mitges. Cada enunciat porta la barra de la seva enunciació. Per parlar de l’enunciació només ho podem fer amb enunciats, que al seu torn, porten la barra de la seva enunciació. 
Introduir, a través de l’enigma, la divisió subjectiva en el discurs social és obrir un discurs, ara mateix transgressor o subversiu, és tot el contrari del discurs del gaudi. Aquest últim, busca saturar amb objectes reals l’espai buit que rellança la divisió subjectiva. Les arts, la cultura en general, suporten el suspens de l’enigma en el discurs social. Res més lluny de l’evidència dita científica. L’artista, amb la seva obra, ens mostra com opera un desig que sempre és enigmàtic.

Com ho fa la psicoanàlisi per a sostenir l’enigma en la seva pràctica? És a dir, per a sostenir un desig d’analista en un entorn discursiu advers al suspens que crea l’enigma, “al mig dir de la veritat?”
Quina és l’obra de l’analista amb la qual pot introduir alguna cosa del seu desig que mostri la divisió del subjecte?
El discurs de l’analista no és el discurs amo. En el lloc de l’agent hi ha l’objecte que causa el desig. Aquesta és l’operació analítica. La pràctica analítica no és transmissible com un saber, com un S2, és una formació de l’inconscient efecte d’un anàlisi didàctic, com diria el cànon clàssic, o d’un anàlisi que pren en consideració la demanda d’analista. El discurs amo opera amb S1, significants mestres, que s’ordenen en una cadena significant S1---S2 i se n’extreu una significació: un diagnòstic, una sentència, una descoberta, una teoria, la construcció d’un discurs propi “mestre”etc..
Lacan en la seva ensenyança sempre va intentar de mantenir-se en “el mig dir” de la veritat. En mantenir la disjunció estructural entre la veritat i la producció de saber. No hi ha un saber que pugui dir-la tota la veritat. Si aquest saber existeix, aleshores, aquest saber suprimeix la divisió del subjecte. Resoldre l’enigma de l’Horacle. 
La Gina, en la novel•la Algú com tu, planteja la qüestió de l’amor com enigma. Ens descriu una noia que té una vida endreçada: una professió, una feina, socialment en xarxa, més o menys satisfeta però que no ha fet l’experiència de viure un amor que sí la del sexe. A través de la mare, fa una recerca del que per a ella és un descobriment: el desig sexual i l’amor poden anar junts i construir una insòlita i sorprenent història d’amor més enllà de donar-se una satisfacció sexual o mantenir uns lligams afectuosos. Per la seva mare va resultar decisiu en la seva vida. 
La Gina, una noia “contemporània,” accedeix a tenir sexe amb qui li ve de gust i sembla no fer-se cap problema amb la qüestió de l’amor. No li cal desinhibir-se amb tòxics, si en té ganes accedeix a tenir sexe amb un home; això si, evita que la reiteració o la insistència puguin fer entreveure que hi ha alguna cosa més: amor.
El que hi ha reprimit i inhibit en Gina és l’amor?
El discurs actual de donar satisfacció i legitimitat qualsevulla que sigui l’aspiració al gaudi, exceptuant la pedofília i tota forma de violència no consentida, té com efecte generalitzat una inhibició de l’amor en la mesura que aquest sostreu del camp del gaudi i obre el camp del desig. Com diu Jean Allouch, “l’amor és un do en retirada”?

Tenir sexe sense amor no té massa conseqüències pel subjecte, sigui home o dona; quan hi ha amor en el sexe, ja no es pot banalitzar la trobada sexual. 
Els protagonistes de “Faré tot el que tu vulguis” converteixen “l’amor” en un  “objecte fòbic” forçat en la mesura que el desig de l’Altre posa en evidència la divisió del subjecte. Cap dels dos és el que es pensava ser per l’Altre en algun moment de la seva vida. Ell per la seva mare, ella per ell. El desig i l’amor no coincideixen, aquesta és la divisió subjectiva que experimenten i que els empeny cap un fantasma de gaudi “unificador.” 
Gina indaga en el desig de l’Altre maternal i així descobreix la història d’amor de la seva mare. Per la mare, la Paulina, el descobriment és que a l’amor s’hi pugui afegir el desig sexual; per a la Gina, és a l’inrevés, que al desig sexual s’hi pugui afegir l’amor. 
La inhibició del desig d’estimar és el preu a pagar per a abordar el sexe només com experiència de satisfacció pulsional?
Si això és així, podem dir que hi ha hagut una substitució metafòrica –segons les lleis del llenguatge- i que el desig que cau en la repressió és el d’estimar en el lloc del desig sexual?
El gaudi “unificador” és la resposta del discurs dominant a l’enigma de la divisió del subjecte, val a dir, a l’enigma de les condicions de disjunció o conjunció de l’amor i el desig.
El discurs del gaudi és un discurs uniformador i que opera una forclusió del subjecte dividit, una expulsió, es  dirigeix a un individu compacte, sense enigmes per resoldre. Sense capacitat de formular-se la pregunta per l’enigma del desig de l’Altre, sotmès a la demanda d’aquest Altre.  
El que resisteix a aquesta demanda de l’Altre al gaudi és el subjecte de l’inconscient, el subjecte del desig. Estem davant d’un subjecte narcotitzat i/o traspassat per aquesta demanda social a satisfer el seu gaudi. Deixar-se caure del cantó del gaudi inhibeix la pròpia subjectivitat. Les manifestacions de resistència i entrega al gaudi es manifesten en major o menor grau en una posada al dia dels símptomes en l’actualitat: inhibicions sexuals, anorexia-bulimia, toxicomanies, ansietat, depressió i bipolaritats. 
Donar l’oportunitat d’escoltar al subjecte narcotitzat pels fàrmacs o bé entregat al gaudi pot permetre una rectificació subjectiva en la mesura que podem reconstruir, en la dimensió narrativa de la vida, els camins trencats del desig.
_______________________________________________________________________________
Notes
1- Faré tot el que tu vulguis. Iolanda Batallé. Algú com tu. Xavier Bosch. 
2-  El símptoma és una construcció singular que sosté la subjectivitat, fixa el gaudi i delimita els actes d’un subjecte. Els símptomes, en plural, són diferents manifestacions, en cada estructura, de l’orientació que en termes de desig les caracteritza. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada